dimarts, 5 març de 2013

Fernández Díaz i la intel·ligència de l’espècie

Joan Pujolàs i Vilar
(publicat a llibertat.cat)

El passat dissabte un centenar de persones, convocades pel Brot Bord, ens vam concentrar davant d’El Corte Inglés del Portal de l’Àngel de Barcelona per a protestar contra el fet que aquesta cadena (i també la Casa del Libro i Amazon) vengui dos llibre homòfobs. L’FNAC ja els ha retirat del seu catàleg gràcies a la pressió popular. Concretament, els llibres són “Cómo prevenir la homosexualidad. Los hijos y la confusión de genero” i “Quiero dejar de ser homosexual. Casos reales de terapia reparativa”, escrits per Joseph Nicolosi, membre de la National Association for Research and Therapy of Homsexuality dels EUA i un dels principals defensors de la tesi que assegura que l’homosexualitat és una malaltia i es pot curar. Cal recordar que l’Associació Nord-americana de Psiquiatria va retirar l’homosexualitat del seu catàleg de malalties l’any 1973, i l’Organització Mundial de la Salut, el 1990.

Encara no havien passat ni 24 hores de l’acció d’El Corte Inglés i l’homofòbia va tornar a aparèixer amb tot l’odi i tota la ignorància que la caracteritzen. El ministre d’Interior espanyol, Jorge Fernández Díaz, va carregar contra els matrimonis homosexuals en un acte a l’ambaixada espanyola al Vaticà. Literalment, va dir: "Si ens oposem al matrimoni entre persones del mateix sexe, no podem utilitzar arguments confessionals. Existeixen arguments racionals que diuen que aquest matrimoni no ha de tenir la mateixa protecció per part dels poders públics que el matrimoni natural. La pervivència de l’espècie, per exemple, no està garantida".


Fernández Díaz ens fa retornar a l’Edat Mitjana amb unes declaracions que ell mateix (atenció!) defensa com a arguments racionals. Increïble però cert. Que lesbianes i gais tinguem dret a casar-nos posa en perill la supervivència de l’espècie? S’extingiran els heterosexuals pel fet que nosaltres tinguem els mateixos drets que ells? Que potser pensa el ministre espanyol que casant-nos els gais i les lesbianes ens multiplicarem i ens menjarem els heterosexuals? L’objectiu del matrimoni és la procreació? I, sobretot, qui ho diu que els matrimonis de gais i lesbianes no poden tenir fills? Les famílies de lesbianes i gais existeixen i el que cal és dotar-les de drets. A més, parlar de “matrimoni natural” és ridícul i propi d’un inquisidor. És natural el matrimoni heterosexual? Primera notícia. Si fos espanyol em faria vergonya tenir un ministre d’Interior tan ignorant i tan lamentable. Si Fernández Díaz està tan preocupat per la pervivència de l’espècie, hauria d’adonar-se que amb les seves declaracions el que posa en perill és la intel·ligència de l’espècie.

Ens agradi més o menys el matrimoni, hi estiguem més o menys d’acord, no podem permetre que l’extrema dreta ataqui cap ni un dels drets i de les llibertats que com a moviment hem conquerit amb sang i suor. No permetrem retrocessos justificats amb arguments pseudocientífics, ja sigui en llibres de l’extrema dreta estatunidenca o per boca d’un ministre espanyol. Ni parlar-ne. Encara no hem arribat al final del camí, i tenim pressa. No acceptarem fer cap pas enrere. Ni un!






Petons contra els llibres homòfobs al Corte Inglés from Directa on Vimeo.

dimecres, 12 desembre de 2012

L’homofòbia mata. Ara, com a regal de Nadal

Joan Pujolàs i Vilar
(publicat a llibertat.cat)

Per desgràcia, l’expressió més dura i terrible de l’homofòbia torna a ser notícia. Rebecca Kadaga, presidenta del Parlament de la República d’Uganda, va declarar fa prop d’un mes que la llei que preveu endurir penalment la repressió contra lesbianes i gais (i, encara que no s’especifiqui, contra la resta de minories sexuals) a Uganda, i que inclou la pena de mort, seria aprovada abans de finals d’any. Kadaga va acabar la seva intervenció dient que l’aprovació d’aquesta llei seria un “regal de Nadal” per als ugandesos.

L’homosexualitat a Uganda està prohibida des del temps de la colonització britànica, però ara aquest projecte de llei, que va començar a tramitar-se el 2009, preveu fer un pas més i, en determinats casos, fins i tot establir penes de cadena perpètua i de pena de mort per a les persones LGTBI. També preveu la persecució i la prohibició d’aquelles organitzacions que s’atreveixin a recolzar la lluita per l’alliberament LGTI. Si s’aprova, Uganda se sumarà als altres països del món que ja castiguen amb la mort la dissidència sexual (Aràbia Saudita, Iran, Iemen, Mauritània, Sudan, Somàlia...) i que representen, per tant, la cara més cruel de l’homofòbia i la transfòbia. A més, si aquesta llei s’aprova a Uganda, el moviment d’alliberament LGTI tem que molts altres països africans l’imitin.

A Uganda l’homofòbia social és extrema, ve de lluny (al blog L’Armari obert hi trobem un bon resum històric) i ha estat inculcada per l’integrisme cristià heretat de la colonització britànica amb la col·laboració de la jerarquia de la minoria musulmana del país. Com sempre, l’homofòbia és una de les poques coses en la que es posen d’acord els fonamentalistes de totes les religions, que ara corren a defensar aquesta llei sense manies.

Però això no és tot. A Uganda els homòfobs no esperen el vistiplau dels tribunals per començar a assassinar. David Kato (1964-2011) era un activista LGTBI ugandès i un dels 100 ciutadans LGTBI dels quals una revista ugandesa va publicar el nom i la foto sota el macabre lema “Pengeu-los”, amb el suport del diputat fonamentalista cristià David Bahati, el principal impulsor de la legislació contra l’homosexualitat juntament amb diferents predicadors evangelistes ugandesos, tots ells amb vincles amb l’extrema dreta evangelista estatunidenca. El 26 de gener de 2011 Kato va ser assassinat a cops de martell a casa seva. Al film Memorandum in Memoriam (que podeu veure en aquest enllaç), realitzat amb la col·laboració dels companys d’EHGAM del País Basc, s’hi explica la seva història i la de l’homofòbia salvatge que impregna la societat ugandesa.

 Manifestant als actes del 28 de juny d'aquest any a Uganda. Foto original: David Robinson

Malgrat aquesta situació, el moviment d’alliberament LGTI ugandès no es rendeix, i fins i tot va aconseguir organitzar actes pel 28 de juny d’enguany. Poques manifestacions al llarg de la Història exemplifiquen tan bé la fermesa i la dignitat dels oblidats. A nosaltres, als Països Catalans, ens toca deixar de mirar-nos el melic i pensar que ja està tot fet, perquè ningú serà lliure fins que no ho siguem totes i tots. Ens toca sortir al carrer i exigir-ho una vegada més. I toca que no siguem, com quasi sempre, només les persones LGTBI les qui ho exigim. Us volem a totes i a tots, partits i organitzacions polítiques, moviments populars, societat civil..., a totes i a tots cridant al nostre costat que ja n’hi ha prou de tants insults, de tantes humiliacions, agressions i tortures, de tants assassinats contra les persones LGTBI i (atenció!) també contra tots aquells que s’hi assemblen massa. Perquè l’homofòbia i la transfòbia ataquen, d’una manera o altra, tothom que no es comporta exactament com s’espera que es comporti un home o una dona en aquesta societat patriarcal, i això pot incloure (o inclou) tothom. Per tant, per consciència, per coherència, per solidaritat i per dignitat, tothom contra l’homofòbia i la transfòbia, aquí i a tot arreu, abans, ara i sempre.


Memorandum in Memoriam from EstudioUnoTv on Vimeo.

dilluns, 19 novembre de 2012

Lesbianes, gais, bisexuals, trans i intersexuals amb la Unitat Popular

Joan Pujolàs i Vilar
(publicat a llibertat.cat)

La lluita per l’alliberament LGTI sempre ha estat una de les reivindicacions més oblidades. Massa sovint se’ns ha condemnat a ser l’etcètera d’un seguit de lluites, els tres punts que vénen després de totes les altres. A nosaltres mai ningú ens ha regalat res, totes les nostres conquestes al llarg de la història les hem esgarrapat al patriarcat amb la lluita constant. Des de la derogació de la llei de perillositat social fins al matrimoni igualitari. I és justament perquè mai ningú ens ha regalat res que moltes persones LGTBI connectem tan bé amb l’Esquerra Independentista i la Unitat Popular i, per tant, amb la CUP. Perquè a l’independentisme d’esquerres mai tampoc ningú li ha regalat res, de la mateixa manera que, en un àmbit més general, mai ningú ha regalat res a les classes populars d’aquest país. Lesbianes, gais, bisexuals, trans i intersexuals som uns més dels sense veu. I justament perquè estem acostumades a arremangar-nos, a treballar colze a colze i a no esperar que ningú ens solucioni els problemes, justament per això, moltes de nosaltres ens sentim part d’aquest projecte col·lectiu que és la Unitat Popular.

La CUP sempre ha donat suport a les nostres reivindicacions i se les ha fet seves. No només presentant mocions als ajuntaments on té presència a favor dels drets i de les llibertats de les persones LGTBI, com a Vilafranca del Penedès o a Premià de Mar (com a Crida Premianenca), també donant suport i participant activament a les mobilitzacions del 28 de juny o del 17 de maig, per exemple.

El cas que conec millor és el de Girona. L’assemblea de la CUP local sempre ha estat al costat del moviment d’alliberament LGTI. I l’exemple més clar el trobem en la creació del Consell Municipal LGTB, el segon a tots els Països Catalans (i a l’estat espanyol), després del de Barcelona. La CUP, abans de les eleccions municipals de 2011, ja va oferir la possibilitat de participar en la redacció del seu programa a la Comissió Unitària 28 de juny de Girona, que agrupa les organitzacions per l’alliberament LGTI del municipi. Un cop passades les eleccions, al primer ple de la legislatura, el juliol de 2011, i estrenant la representació de 3 regidors/es a l’Ajuntament, la CUP va presentar una moció, amb el suport de la Comissió Unitària 28 de juny, per la creació del Consell Municipal LGTB i amb un seguit de mesures concretes que aquest hauria de dur a terme. CiU i PP van votar en contra de tots els punts de la moció, el PSC s’hi va abstenir, i només ICV-EUiA i la CUP hi van votar a favor. Tot i així, fins i tot el grup municipal d’ICV-EUiA va qüestionar la necessitat de crear un consell propi i va manifestar que preferia que fos la Comissió Ciutat i Igualtat, la comissió local destinada a les polítiques feministes, la que s’encarregués dels temes que afecten les persones LGTBI. Van proposar afegir un punt en aquest sentit a la moció, i aquest sí que es va aprovar. D’aquesta manera els partits que havien votat en contra o s’havien abstingut als altres punts de la moció es podien rentar una mica la cara. Durant un any el moviment d’alliberament LGTI de la ciutat va participar a la Comissió Ciutat i Igulatat, fins que va ser aquesta pròpia comissió qui va manifestar que calia un consell propi pels temes relacionats amb les persones LGTBI. Es va arrencar el compromís de crear-lo del regidor de serveis socials i, finalment, després de les negociacions entre l’equip de govern i la Comissió Unitària 28 de juny, el Consell Municipal LGTB es va aprovar aquest passat mes d’octubre. El consell tot sol no aconseguirà bastir una societat no patriarcal, però sense cap mena de dubte ajudarà a abordar les problemàtiques i les discriminacions concretes i urgents que patim les persones LGTBI.

Aquest diumenge, a l’acte central de campanya de la CUP – Alternativa d’Esquerres, Lluc Salellas, cap de llista per Girona, va recordar la transsexual Sònia, assassinada per un grup de feixistes el 6 d’octubre de 1991, i va reivindicar la lluita contra l’homofòbia i la transfòbia, mentre una bandera amb el triangle rosa, símbol de l’alliberament LGTI, onejava sobre l’escenari. Aquest dimarts, la CUP-AE presentarà les seves propostes feministes i pels drets i les llibertats de les persones LGTBI justament a la glorieta del parc de la Ciutadella de Barcelona on va ser assassinada la Sònia. Entre les propostes hi destaca l’elaboració d’una llei per la diversitat sexual i de gènere i contra l’homofòbia i la transfòbia, una reivindicació històrica del moviment.

Convençuts, doncs, del compromís de la CUP en aquest àmbit, un grup d’una trentena d’activistes LGTBI dels Països Catalans hem signat el manifest “Avancem cap a una societat no patriarcal. Lesbianes, gais, bisexuals, trans i intersexuals amb la Unitat Popular, amb la CUP”, per donar el nostre suport públic a la candidatura de la CUP-AE a les eleccions de diumenge vinent. Perquè la Unitat Popular és el projecte que ens permetrà fer passos ferms per avançar cap a l’alliberament LGTI i cap a una societat no patriarcal. El proper 25 de novembre, i després, moltes persones LGTBI donarem el nostre vot i participarem activament per fer possible el programa de la Unitat Popular.

Bandera del triangle rosa a l'acte central de campanya de la CUP-AE (foto original: Nació Digital)

dimecres, 31 octubre de 2012

Avancem cap a una societat no patriarcal. Lesbianes, gais, bisexuals, trans i intersexuals amb la Unitat Popular, amb la CUP


Des de la declaració de Vilafranca del Penedès com a Municipi per la Diversitat Sexual i Contra l’Homofòbia i la Transfòbia el 2003, fins a la creació del Consell Municipal LGTB a Girona fa pocs dies, passant pel suport actiu a les mobilitzacions del moviment per l’alliberament LGTI, com el 17 de maig (dia internacional contra l'homofòbia i la transfòbia) o el 28 de juny (dia internacional per l'alliberament LGTI), la CUP sempre ha fet d’altaveu de les nostres reivindicacions i ha treballat amb decisió pels drets i les llibertats de les persones LGTBI i per avançar cap a una societat sense patriarcat, fent-nos sempre partícips del projecte i del programa de la Unitat Popular. 

És per tot això que diverses persones compromeses amb la lluita contra l’homòfobia i la transfòbia i per la llibertat sexual i de gènere volem expressar el nostre suport a la candidatura de la CUP - Alternativa d’Esquerres a les eleccions al Parlament de Catalunya del proper 25 de novembre. Per nosaltres, la CUP, i el projecte d’Unitat Popular que representa, és l’única candidatura que garanteix la lluita constant contra el patriarcat i per l’alliberament LGTI. 

Lesbianes, gais, bisexuals, trans i intersexuals amb la Unitat Popular, amb la CUP!

Per adherir-t'hi envia'ns un mail a lgtbixcup@gmail.com


dijous, 27 setembre de 2012

La Vargas, García Lorca, Llach. Necessitem referents LGTI

Joan Pujolàs i Vilar
(publicat a llibertat.cat

El passat 5 d’agost moria, a Cuernavaca, Mèxic, Chavela Vargas. A la Dama del poncho rojo a mi sempre m’ha agradat definir-la com a una tremendíssima lesbiana. Perquè la Chavela era lesbiana. Encara hi ha molta gent que no ho sap, i, malgrat que al seu funeral un exèrcit de bolleres custodiava el seu cos i que s’hi van veure nombroses banderes de l’Arc de Sant Martí, moltes notícies van obviar el seu lesbianisme i la importància que ha tingut per milions de lesbianes i gais del món que una artistassa com ella mori als 93 anys havent exercit un lesbianisme públic i valent durant tota la seva vida.

La sensació de pèrdua que hem sentit, amb la mort de la Vargas, molts dels qui formem part de les minories sexuals dissidents és un exemple de la importància que té per a lesbianes, gais, trans i intersexuals (LGTI) poder-nos reconèixer en determinats referents públics. Potser algú ho trobarà immadur, però penso que tothom que hagi passat una infantesa i una adolescència capada pel fet de ser lesbiana, gai, trans o intersex ho entendrà. No parlo de falsos referents políticament neutres i vitalment mediocres. No dic que l’únic que necessitin els infants i adolescents LGTI siguin exemples de lesbianes i gais que ho hagin tingut fàcil i que visquin feliçment la seva sexualitat a l’estil de personatge secundari de pel·lícula nyonya. No. Ens calen referents positius per demostrar als joves, en moments en què els pot semblar impossible, que es pot ser lesbiana, gai, trans o intersex i no morir, literalment, per força en l’intent. Però els referents veritablement positius són aquells que també exemplifiquen, d’una manera o altra, el compromís contra l’homofòbia i la transfòbia, aquells que ens ensenyen que podem ser feliços, però que ningú ens regalarà res, que cal lluitar pels nostres drets i les nostres llibertats.

L’imaginari LGTI està mancat de referents d’aquest tipus. En tenim alguns, però ens en falten. Per dos motius: En primer lloc, perquè els exemples dels qui al llarg de la Història haurien pogut esdevenir referents LGTI s’han tergiversat i silenciat. L’homofòbia i la transfòbia hegemòniques durant segles se n’han encarregat. Un exemple n’és La Pastora, la guerrillera antifranquista intersexual sobre la que ja vaig escriure fa uns mesos en un altre article. I un altre en seria el cas de Federico García Lorca, el poeta, prosista i dramaturg andalús assassinat pel feixisme (a qui, per cert, Chavela Vargas va dedicar el seu darrer disc). La seva família encara avui intenta amagar la seva condició d’homosexual, malgrat ser, com a mínim, una de les causes del seu assassinat. En segon lloc, perquè molts personatges coneguts que haurien pogut esdevenir exemples per a les noves generacions LGTI no han volgut (potser caldria dir que no han pogut, o no han sabut) comprometre’s públicament per l’alliberament LGTI.

No es tracta de jutjar ningú per haver sortit de l’armari només en els cercles més privats (entenc que no deu ser fàcil trobar l’equilibri entre el compromís i el dret a la intimitat, quan s’és famós), però si tants activistes anònims han arriscat la seva pell durant dècades per posar les coses més fàcils a les noves generacions LGTI, penso que almenys podem demanar, a aquells i aquelles que tenen la possibilitat d’arribar a molta gent, que ens donin un cop de mà. Perquè pocs joves tenen l’oportunitat de tenir un referent LGTI anònim, però en canvi tothom coneix la vida del futbolista, de la cantant, del polític o de l’actriu.

La setmana passada, en una entrevista al programa Àgora de TV3, Lluís Llach, referint-se a la publicació de la seva primera novel·la, la grandiosa Memòria d’uns ulls pintats, manifestava que “ja era hora” que “aportés a l’homosexualitat”. Jo, humilment i sense voler donar lliçons de res a ningú, també ho penso. Llach ha estat i és un símbol per a molta gent, una icona de l’antifranquisme, del catalanisme, de l’esquerra, de l’independentisme... A molts ens hauria anat bé, i ens hauria agradat, que també fos una icona de l’alliberament LGTI. Amb la seva primera novel·la, per molts de nosaltres, per fi, ja ho és.

No voldria que semblés que poso tota la responsabilitat damunt les espatlles dels famosos LGTI. No és això. No pretenc criticar ningú ni exigir-los res. Més aviat és una reflexió que ens implica a totes i a tots, famosos i no famosos. Perquè tothom té un paper, cadascú el seu. I molts, jo el primer, no sempre l’assumim. Aquest article és una crida, a totes i a tots, començant per mi, a assumir-lo. No és per nosaltres, és pels qui vénen.


Chavela Vargas

divendres, 10 agost de 2012

En defensa del cruising

Joan Pujolàs i Vilar
(publicat a llibertat.cat)

Aquest passat dimecres, l’alcalde de Badalona, Xavier Garcia Albiol, feia unes declaracions que deixaven ben clar que les següents víctimes de la caça de bruixes de l’extrema dreta seran els gais (i, evidentment, lesbianes, trans i intersexuals). Garcia Albiol declarava que hi hauria “pressió policial contra els viciosos” que practiquen cruising a la platja de la Móra, més coneguda com la platja de Txernòbil.

Sota el fals argument de poder oferir un espai “recomanable” als nudistes que tradicionalment han ocupat aquesta platja (i que s’han anat desplaçant cap a platges més cèntriques, cosa que no agrada a l’equip de govern municipal), Garcia Albiol assenyala i ataca els gais que practiquen cruising, barrejant i vinculant aquesta pràctica, de manera matussera, amb la prostitució. La intenció real de Garcia Albiol, doncs, és doble: criminalitzar i expulsar els gais de les platges de Badalona i apartar a llocs amagats les persones que practiquen el nudisme (i que, segurament, seran les properes a acabar expulsades del tot).

Anem a pams, però. El cruising és l’intercanvi sexual lliure, gratuït, generalment anònim i a l’aire lliure entre dues persones del mateix sexe. L’origen d’aquesta pràctica és tan senzilla com òbvia i, per desgràcia, actual: la impossibilitat de les persones LGTI de viure de manera lliure la seva afectivitat i la seva sexualitat. És a dir, per a molts gais tancats encara a l’armari, el cruising és, pràcticament, l’única manera de mantenir relacions sexuals amb altres homes de manera anònima i gratuïta. Per tant, no té res a veure ni amb la prostitució (al revés, n’és una alternativa) ni amb l’exhibicionisme (al revés, el que es busca és l’anonimat).

Però cal dir també que, més enllà de l’origen o les primeres causes del cruising, resultat de l’homofòbia, aquest representa la possibilitat de lligar i conèixer gent sense haver de pagar el peatge dels locals d’ambient. És a dir, al marge del negoci al voltant del denominat “euro rosa”. I, potser el que és més important, aquesta pràctica, a més, ha esdevingut per a molta gent un espai de llibertat, una manera de viure la sexualitat de manera desinhibida, sense l’obligació d’establir més lligams afectius, al marge de la cultura monògama dominant, transgredint la visió carca i opressiva de la sexualitat pròpia de la nostra cultura judeocristiana. El cruising possibilita una sexualitat alternativa a la que ens imposa la societat patriarcal, i per tant representa un perill pel sistema, igual com ho ha representat històricament el propi moviment d’alliberament LGTI. És per això que ens ataquen. A més, anomenar vici qualsevol pràctica sexual lliure és profundament retrògrad i demagògic. L’atac al cruising és un atac a la sexualitat lliure com a pràctica revolucionària, i això ens afecta a totes i a tots.

La nova croada del PP de Badalona ens recorda els anomenats fets de Sitges: L’any 1996, el govern municipal del poble del Garraf, governat pel PP i CiU, va ordenar començar a fer batudes per les platges del poble per identificar els gais. La policia va realitzar centenars de fitxes policials de persones gais pel simple fet de ser-ho. Quan les organitzacions d’alliberament LGTI van manifestar-se pel poble, van rebre atacs de neonazis i de grups de veïns que els insultaven i els tiraven ous. El que acabarà provocant el senyor Garcia Albiol, i aquesta és segurament la seva intenció, és que es produeixin més agressions homòfobes contra la gent que practica cruising, com ja ha passat algunes vegades. La caça del gai. L’alcalde assenyala, criminalitza i justifica i els neonazis fan la feina bruta.

No sóc de Badalona i no conec gaire la platja de Txernòbil ni els seus voltants, però si el que vol l’homòfob Xavier Garcia Albiol és “dignificar” l’espai, pot començar per posar-hi papereres per a llançar-hi els preservatius o lavabos portàtils. Si, en canvi, el que vol és que ens tornem a posar tots el triangle rosa a la solapa com al Tercer Reich, ja li diem ara que no se’n sortirà. Aquest país li respondrà ben fort i ben clar, com ha fet sempre, que no passaran!


dilluns, 23 juliol de 2012

Sense por, avancem!

Joan Pujolàs i Vilar
(publicat a llibertat.cat)

El passat 14 de juliol es va presentar oficialment la nova organització juvenil de l’Esquerra Independentista, Arran, fruit del procés de confluència entre Maulets, el jovent independentista revolucionari, i la Coordinadora d’Assemblees de Joves de l’Esquerra Independentista. Com a exmilitant de Maulets que sóc, per mi va ser especial poder-hi ser.

La unitat sempre és una bona notícia. I més ara, en un context d’ofensiva total contra el nostre poble. La feina que haurà de desenvolupar la nova organització juvenil és importantíssima. Per un costat, haurà de treballar per aglutinar al seu si amplis sectors del jovent de les classes populars del nostre país, i per l’altre haurà de formar les noves generacions de militants i dotar-los d’eines per afrontar els reptes que se’ns presentaran.

Per poder realitzar amb èxit aquestes funcions i, en general, per poder assolir els objectius de l’Esquerra Independentista, cal que fem un esforç per convèncer el conjunt de les classes populars catalanes. Cal que ens desempalleguem d’una vegada per totes de certes dinàmiques endogàmiques i d’autoconsum. És cert que ja ho hem començat a fer i que l’Esquerra Independentista, encapçalada per la CUP, cada cop representa una alternativa per a més sectors del poble treballador català, però també és cert que encara arrosseguem certs tics que ens impedeixen créixer més i millor.

Com a revolucionaris que som, incidir a tot arreu on ens sigui possible no és una opció, és la nostra obligació. No fer-ho és una gran irresponsabilitat. Per construir una alternativa política que, sense renunciar a res, sigui percebuda com a realitzable i útil pel conjunt dels sectors populars del nostre país, caldrà treballar colze a colze amb tots aquests sectors. I aquí hi entren tant el conjunt de lluites pels drets socials com el moviment popular per la independència, tant les plataformes unitàries contra les retallades com l’Assemblea Nacional Catalana. Perquè totes són experiències d’autoorganització popular i comparteixen, almenys parcialment, objectius amb l’Esquerra Independentista. Cal recordar que l’ANC és la continuació del moviment de les consultes per la independència, un clar i evident exemple de moviment popular?

Tinc la sensació que determinats sectors del nostre moviment tenen por a créixer, a avançar. Tenen por a perdre la nostra essència, els nostres principis, allò que ens fa diferents. És normal sentir respecte davant de la ingent responsabilitat que suposa el repte d’alliberar un país, i és cert que cal saber preveure els riscos que un creixement ràpid i sobtat pot suposar, però la por no ens pot paralitzar. Podem cometre errors, però només qui camina es pot entrebancar. I, no cal dir-ho, quedar-se quiet sovint pot ser el més greu dels errors, perquè el món, al nostre voltant, continua girant amb o sense nosaltres. Com va dir Joan Fuster, “tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres”.

Em temo, també, que a alguns sectors del moviment els fa certa mandra el repte, els fa mandra assumir la responsabilitat històrica que pertoca al nostre moviment, aspirar a la victòria, creure-hi, no defugir la confrontació amb l’enemic... Per alguns sembla que sigui més fàcil conformar-se amb el paper de moviment de convençuts, incapaç d’arribar més enllà. Però no hem nascut per això. No hem nascut per passar l’estona dins del nostre gueto ultrapolititzat. Hem nascut per vèncer, com bé diu un dels lemes utilitzats per Arran. I, com va dir Antoní Massaguer, “per vèncer cal anar-hi, anar-hi i anar-hi”.

Si posem de costat, per una banda, un petit moviment polític molt revolucionari i pur però incapaç de convèncer el seu poble i, per l’altra, un gran partit que s’anomena d’esquerres però que renuncia a oferir una alternativa real a la misèria que suposen el capitalisme i l’ocupació espanyola i francesa, veurem que tenen una cosa molt evident en comú: Ni l’un ni l’altre serveixen per res al nostre poble. Nosaltres, per tant, no podem ser ni una cosa ni l’altra. I la por d’esdevenir una de les dues opcions no ens pot fer quedar estancats en l’altra.

El cas de l’ANC és paradigmàtic de tot el que intento explicar. Malgrat totes les mancances que té, i que són, en part, fruit del desinterès de bona part de l’Esquerra Independentista per compensar-les, ningú pot negar que aglutina desenes de milers de persones de les classes populars al voltant de la lluita per la independència de la nostra nació. Que la dreta intenti fer virar l’ANC cap als seus interessos o que la majoria de gent que hi participa no assumeixi (encara) tots els plantejaments de l’Esquerra Independentista no poden ser arguments per no participar-hi, al contrari!

Dir, com es va dir en alguns parlaments de l’acte de presentació d’Arran, que l’ANC és petit burgesa i regionalista és una simplificació esfereïdora i preocupant. I criticar la militància de l’EI que hi fa feina és una gran falta de respecte, perquè el que fa la nostra militància que participa a l’ANC no és treballar amb la dreta, sinó combatre-la. Perquè de la mateixa manera que, on hem pogut, hem combatut el discurs espanyolista al si del moviment del 15M, per exemple, hem de combatre la dreta quan intenta rebaixar el component rupturista d’una experiència d’organització popular com és l’ANC. Perquè a la dreta no se li regalen estructures populars, a la dreta se la combat a tot arreu!

Caldrà, doncs, que continuem construint la Unitat Popular, sense por, incidint al si de les lluites populars, i caldrà també que definitivament la CUP esdevingui el referent polític de masses que el poble català necessita i demana. 

Estelades de l'ANC a la Patum de Berga. Foto original extreta del blog de Carme Forcadell