Que Déu ens agafi confessats

Joan Pujolàs i Vilar

(publicat a llibertat.cat)

Fa cosa d’un mes i mig, el bisbe de Solsona, Xavier Novell, paradigma del conservadorisme de les noves fornades de capellans al nostre país, feia una defensa de la família tradicional al full diocesà del bisbat de Solsona. Aprofitava, a més, per criticar de manera barroera el divorci, l’homosexualitat, les famílies monoparentals, l’avortament i el feminisme. Al cap de 15 dies, l’arquebisbe de Tarragona, Jaume Pujol, defensava, en declaracions al programa Els matins de TV3, que les dones no poguessin oficiar missa i que els gais “no són adequats” per a la societat. Fa pocs dies, altre cop el bisbe de Solsona demanava als treballadors que treballéssim més rebent menys i que renunciéssim als nostres drets; i als rics, que fossin més caritatius.

Les darreres setmanes, doncs, hem viscut una nova ofensiva de la jerarquia de l’Església catòlica, dominada pels sectors més fonamentalistes, pels mateixos que sempre s’han posicionat a favor dels poderosos i en contra de les classes populars. El suport actiu d’aquests sectors a la dictadura franquista n’és un exemple imperdonable que mai es podrà esborrar de la memòria col·lectiva d’aquest país.

Diumenge passat, el programa 30 minuts de TV3 emetia un interessant reportatge, anomenat El planter de l’Església, on s’explicava el canvi que s’està produint al si de l’Església catalana. Un canvi cada vegada més significatiu que pot suposar un punt de no retorn en la voluntat d’alguns sectors de base de construir una Església més oberta.

Davant la falta de vocacions eclesiàstiques i l’envelliment i disminució de capellans catòlics al nostre país, en algunes ocasions s’ha optat per potenciar de nou els seminaris menors, on els possibles futurs capellans entren des de ben petits. En d’altres, s’ha optat per importar joves capellans estrangers, provinents de països on la crisi vocacional no s’ha notat amb tanta força com en el nostre. El cert, però, és que, en general, tant les noves vocacions locals com els capellans importats formen part dels sectors més ortodoxos de l’Església catòlica, com l’Opus Dei. Els sectors més ultres són els que en aquest moment generen les poques noves vocacions, provocant que els capellans joves siguin, en general, els més conservadors. En canvi, i en contra del que podria semblar, les posicions més progressistes estan representades pels capellans més grans de les diòcesis catalanes, que sovint s’identifiquen en l’obertura que havia de suposar el Concili Vaticà II. El cristianisme de base fa temps que no produeix vocacions, segurament perquè és el que més qüestiona algunes obligacions de la vida sacerdotal i gran part de la doctrina moral oficial de l’Església.

Veient el reportatge, vaig tenir la sensació que el món de l’Església de base, arrelada als barris i compromesa amb la classe treballadora i amb el país, un món sovint marginat per la jerarquia oficial, i que personalment he conegut de ben a prop i sempre he respectat, estava tocat de mort. Per contra, la revifalla de les sectes més ortodoxes del catolicisme, que fan por de veure, sembla cada vegada més clara.

És paradoxal que el propi tarannà dels sectors de base, dels col·lectius de capellans propers a la teologia de l’alliberament, de les organitzacions cristianes obreres, etc, i l’obertura i modernització que representen al si de l’Església, sigui el que possibilita la disminució dels seus propis efectius humans. I encara ho és més, de paradoxal, que sigui el rebuig i la por que provoca l’altra Església, l’oficial, el que faci fugir cames ajudeu-me persones amb certes inquietuds religioses que potser s’acostarien a una Església més popular i oberta.

Tinc la sensació que una part dels sectors progressistes, per cert corporativisme en una societat cada vegada menys religiosa, ha sucumbit a l’onada conservadora, veient més perillosa la pèrdua d’influència de la religió que no pas l’estancament de la doctrina moral de l’Església. I una altra part d’aquests sectors progressistes, la que es manté més fidel als seus principis, em fa l’efecte que ha renunciat a plantar cara als sectors ultraconservadors pel lideratge dins l’Església, catalana i d’on sigui, conformant-se amb viure la seva fe des de l’àmbit personal o en petites comunitats.

Des del meu humil punt de vista, és una llàstima, malgrat que no seré jo qui exigeixi res als cristians de base. No em pertoca. Però és una pena perquè estan deixant el camí lliure a fanàtics ortodoxos que pretenen adoctrinar, no només als catòlics, sinó a tota la societat amb la seva moral ultraconservadora. Segurament l’únic que aconseguiran és allunyar cada vegada més el conjunt de la societat de la religió en general i de l’Església catòlica en particular, però si aquestes noves generacions de capellans de l’Opus Dei i sectes similars han d’acabar sent els rectors de les parròquies dels nostres pobles i barris, guiant espiritualment les persones que, poques o moltes i pels motius que siguin, se sentin atretes per la fe catòlica, amb el poder que això suposa, que Déu ens agafi confessats, a tots.

El bisbe de Solsona, Xavier Novell, amb el papa Benet XVI

Memòria d'uns ulls pintats

"Vuitanta-set anys viscuts i enfilats dia a dia, entre la ira dels déus i l’escarni dels dimonis, la passió i el fàstic, l’heroïcitat d’un gest i la mediocritat de tots els altres, l’amor que no es mor i la mort del que enamora..."

No us perdeu la ressenya que n'ha escrit en Marc Garriga pel periòdic del Brot Bord. I, sobretot, no deixeu de llegir la novel·la.

Convergents amb pell de xai

Joan Pujolàs i Vilar

(publicat a llibertat.cat)

Després d’anys i panys de govern del PSC a la ciutat de Girona (els darrers amb un acord amb ICV-EUiA i ERC), ara fa quasi un any, durant la precampanya i la campanya de les darreres eleccions municipals, hi havia un cert consens en què calia un canvi a la ciutat. El que llavors era el partit amb més representació de l’oposició, Convergència i Unió, es va afanyar a presentar-se com la garantia del suposat canvi, proposant-se com a solució a tot allò que més es criticava de l’anterior equip de govern: manca de transparència, manca de participació..., amb tocs, diguem-ne, progressistes, i també amb un discurs pretesament independentista. Tot, amb un intent d’imatge moderna, desenfadada, amb aquest estil pijo-modern que tant agrada als nous líders de la dreta catalana. La CUP ja va dir des del primer moment, però, que el canvi que necessitava la ciutat no passava només per un canvi de cares, ni per un canvi d’alcalde, ni per un canvi d’estètica, ni per un canvi de partit al govern. Calia un canvi de fons, estructural, calia començar a construir una ciutat nova, cohesionada, feta des de la base. Un canvi que enviés a casa aquells que es pensaven que la ciutat era seva i que evités que n’arribessin uns altres que també s’ho pensessin.

El nou govern de CiU ha aconseguit allò que semblava impossible: fer, amb un temps rècord, que sembli bo l’antic equip de govern de la ciutat. I que consti que això no és una defensa dels que manaven fins el maig passat. Ho han fet d’una manera molt senzilla: fent malament tot allò que ja feia malament l’antic equip de govern i destrossant les poques coses que es feien més o menys bé. Res d’estrany, de fet. Què en podíem esperar, d’aquells que no han deixat mai de defensar les classes dominants, d’ofegar la classe treballadora i de vendre el nostre país a Madrid per un plat de llenties?

El nou alcalde de Girona, Carles Puigdemont, ha fet malabarismes per, un cop al poder, intentar mantenir aquesta imatge de convergent mig progre que tan bons resultats li va donar a les eleccions municipals. Cal reconèixer-li el valor, perquè intentar mantenir una imatge fresca i rigorosa amb un equip de govern que ratlla la broma de mal gust té mèrit. Un equip de govern amb la meitat de cadires imposades, amb el vistiplau de l’alcalde, pels sectors més rancis d’Unió Democràtica, i, en més d’un cas, amb un clar i manifest desconeixement i desinterès per les seves noves responsabilitats, demostrat a cada ple (és insultant la incapacitat del regidor de Sostenibilitat, Jordi Fàbrega, per respondre cap pregunta que se li fa al ple sobre la seva àrea). No és d’estranyar, doncs, que des del primer moment CiU hagi optat per pactar-ho absolutament tot amb el Partit Popular. Un pacte oficialment negat però demostrat votació rere votació.

Així doncs, la pell de xai els convergents la van perdre ja des de bon començament. La legislatura va començar amb els vots contraris de CiU i PP (i les abstencions del PSC) a totes i cada una de les propostes concretes, factibles i valentes per lluitar contra l’homofòbia i la transfòbia que havia presentat la CUP amb el recolzament de les organitzacions per l’alliberament LGT de la ciutat. Evidentment, els neofranquistes del PP i els fanàtics d’Unió i de l’Opus Dei no podien acceptar que l’Ajuntament fes res per lluitar contra una discriminació tan greu com aquesta.

CiU ha anat votant amb el PP en moltes més ocasions, com en l’aprovació de la figura del gerent, les ordenances fiscals, etc. Així, fins al darrer ple de l’Ajuntament, el passat 16 de gener, que va tornar a ser tot un recital del tàndem CiU-PP. Van tombar la moció presentada per la CUP en contra de les retallades en la sanitat pública i en defensa de l’hospital Josep Trueta, van tombar una moció presentada per ICV-EUiA per crear una oficina d’intermediació per lluitar contra els desnonaments i van tombar la possibilitat de debatre una moció d’urgència que havia presentat la CUP per reclamar la fi de la impunitat als responsables del franquisme, arran de la mort de Manuel Fraga.

Allò, però, que per mi és més destacable del ple de dilluns passat és la resposta de l’alcalde a la pregunta de la CUP sobre la brutal i inexcusable càrrega policial dins de la Facultat de Lletres de la UdG, el passat 16 de desembre, que va deixar nombrosos ferits, entre estudiants i treballadors (PDI i PAS). És el més destacable perquè desemmascara definitivament l’equip de govern i particularment el propi alcalde, fent palesa un cop més la fatxenderia i la intransigència típica de la dreta. Carles Puigdemont va afirmar que havia felicitat personalment als Mossos d’Esquadra per la seva “gran actuació” a la universitat. Increïble.

L’alcalde, amb aquestes paraules, demostrava altra vegada la doble moral dels partits del sistema: Quan suposadament algú dels qui ens governa és agredit, el món deixa de girar per uns dies perquè tothom tingui temps de lamentar-ho i de donar copets a l’esquena a la suposada víctima. En canvi, quan som estudiants i treballadors els que rebem les hòsties, i no pas només suposadament (hi ha centenars de vídeos i fotografies de la càrrega, informes mèdics, etc.), l’alcalde de la nostra ciutat s’atreveix a felicitar, amb tota la barra, aquells que ens han agredit. A ells ningú els pot tocar i a nosaltres ens poden apallissar impunement quan ens manifestem contra les retallades als nostres drets? Si aquest és el tarannà real del senyor Puigdemont i d’aquest govern, ja ho sabrem per una altra vegada. Ara ja no enganyarà ningú, si és que ho havia fet.

Els Mossos carregant a dins de la Universitat de Girona

Bufons, malalts o l’"hetero way of live"

Joan Pujolàs i Vilar

(publicat a llibertat.cat)

Fa uns dies, un bon amic i company meu de militància al Brot Bord em feia recuperar vídeos antics d’un dels personatges més polèmics i histriònics de la televisió, La Veneno. A algú li pot semblar estrany que em posi a parlar de La Veneno a aquestes alçades. Deixeu que m’expliqui. El cas és que recuperàvem els vídeos per a comprovar, una vegada més, el mal que aquesta societat ha fet a les persones que pertanyem al que se sol anomenar minories sexuals o, per afinar més, realitats sexuals al marge de la norma de gènere i heterosexual.

La Veneno, a mitjans dels anys 90, era una transsexual que havia emigrat del seu poble natal, a Andalusia, cap a Madrid, fugint de la transfòbia que patia al lloc on havia nascut. Per a poder sobreviure s’havia de prostituir, ja que li era impossible trobar qualsevol feina degut a la seva condició de persona trans. Així, fins que un conegut presentador de televisió la va descobrir i la va fitxar com a col·laboradora al seu programa nocturn.

 La Veneno en una de les seves primeres aparicions públiques

En una de les seves primeres aparicions públiques, la Veneno, asseguda al costat dels seus pares, explica diferents episodis de la seva vida. Explica les agressions, pallisses, insults, discriminacions..., patides pel fet de ser trans. Explica com la policia havia fet sempre cas omís a les seves denúncies també pel fet de ser trans, i fins i tot narra l’assassinat d’un noi, amant seu, pel fet d’haver-se deixat veure en públic amb ella. Més esfereïdor, però, que la duresa de la història, són les riallades del públic quan narra tots aquests fets. Segurament ha plogut molt des de mitjans dels 90 i algunes coses ja estan majoritàriament superades, però avui, tot i que potser de forma més dissimulada, encara hi ha qui se’n riu, de l’homofòbia i la transfòbia.

La Veneno, en aquell moment, era una trans lluitadora, reivindicativa, que denunciava sense pèls a la llengua tot el mal que aquesta societat patriarcal li havia fet. Més tard va convertir-se en estrella del que s’anomena televisió escombraries. No és ara el moment per parlar d’aquest tipus de televisió, això donaria per un altre article. Ara bé, sense treure-li part de responsabilitat al propi personatge, cal identificar el que és un dels papers principals que aquesta societat té reservat per a totes aquelles persones que no encaixem en el motlle patriarcal, especialment per a les persones trans: El paper de bufons del regne. Els rarets que serveixen per distreure les masses d’aquesta societat. Un paper humiliant. Francament, no entenc on troben la gràcia.

Al cap de pocs dies d’haver recuperat les primeres aparicions públiques de La Veneno, les xarxes socials d’internet treien fum amb la descoberta que El Corte Inglés, La Casa del Libro i Amazon venien un llibre anomenat “Comprendre i sanar l’homosexualitat”, escrit per un tal Richard Cohen. El subtítol del llibre tampoc es queda curt: “Algú que tu coneixes necessita aquest llibre”. Aquest és un altre dels papers que ens tenen reservats: el paper de malalts (o degenerats, viciosos...). Si anem una mica més enllà, veurem que aquest és el mateix paper que en altres èpoques o en altres llocs es concreta en el no paper, o sigui, en fer-nos desaparèixer. No hi ha lloc per a nosaltres, per tant, o ens quedem a dins l’armari tancats amb pany i clau o ens assetgen fins que decidim suïcidar-nos (quants adolescents LGTI més hauran de treure’s la vida?), o ens tanquen en camps de concentració, o ens apliquen la pena de mort, com passa encara a molts països. I no és cap exageració. Darrere de llibres com el de Richard Cohen s’hi amaga la nova ideologia ultra religiosa que justifica la violència contra lesbianes, gais, trans, intersex... I a sobre, segons paraules de l’editor, encara hauríem d’agrair-los el favor d’intentar-nos estalviar el foc etern i se’ns acusa, a les seves víctimes, de voler imposar un suposat “estil de vida gai” a tothom, quan són ells els que volen imposar les seves creences religioses, una moral pròpia de l’Edat Mitjana i el seu estil de vida gris i repressiu a tothom que no el comparteix.

 Gais executats el 2005 a Iran

Hi ha un fet que sempre m’agrada explicar per com n’arriba a ser d’il·lustratiu: a Palestina, en l’única cosa que s’han posat d’acord les jerarquies de les tres grans religions (la jueva, la musulmana i la cristiana) ha estat en la condemna rotunda a les manifestacions del dia de l’Alliberament LGTI a Jerusalem. La ciutat deu ser massa santa per acollir tants pecadors.

Per a ser justos cal dir que aquesta societat, en alguns contextos, encara ens ofereix una altra possibilitat, per si no ens agraden les dues primeres: ser imitacions barates de l’hetero way of live. O sigui: casi’s, adopti una criatura, sigui discret, compri una bonica casa, gasti’s el que no té en decorar-la, en vestir bé, en sortir de festa en locals exclusius... Esdevingui un bonic nucli familiar monògam i estable que ens ajudi a perpetuar el sistema econòmic capitalista. Si ens fa aquest favor, si el seu model de vida deixa de posar en perill l’estabilitat moral, social i econòmica de la nostra societat, prometem no discriminar-lo gaire (una mica sí, eh?) per ser un sodomita. Gràcies, però tampoc ens agrada aquesta opció.

Resumint, si aquestes són les opcions que ens ofereix aquesta societat; actuar com a animals de circ (per destruir la nostra dignitat), “curar-nos” (per destruir-nos físicament), o adaptar-nos a les normes socials del patriarcat (per destruir-nos políticament), francament, preferim quedar-nos-en fora, però no per rebolcar-nos en la nostra pròpia misèria i marginalitat, sinó per lluitar, destruir la societat patriarcal, i construir-ne una altra de nova entre totes i tots, on, ara sí, tothom hi pugui tenir el seu lloc en igualtat de condicions.

No cal que espantis mosques, Girona és immortal

Joan Pujolàs i Vilar

"És nit de sants
Nit de fred i guspires
Nit de dol, xim, xim
Ding, dong, ding, dong
Nits de sants, de morts i difunts"

Novembre (Umpah-pah)

[himne no oficial de les Fires de Girona]

La Girona que m’ha vist néixer, la que m’ha vist créixer.

L’avorrida, la gris, la de les grans famílies de tota la vida.

La que s’escandalitza si el jovent fa festa, la que no pot dormir.

La que mira cap a un altre costat si passen dos nois agafats de la mà.

Aquesta Girona. Aquesta, la mateixa que t’atrapa i no et deixa marxar-ne.

La mateixa que et fascina, que t’emociona, que et fa riure i et fa plorar.

La que fa olor de cafè cada matí, i olor d’humitat quan s’acosten Fires.

La que amaga en cada un dels seus racons els meus records d’infantesa.

De quan escoltant Bloquejats ens pensàvem que ens podíem menjar el món.

De Santa Eugènia al Barri xino, del Call a Sant Narcís.

La Girona de veritat, la de la seva gent, la del carrer dels torrats.

A les portes d’unes noves Fires, benvinguda de nou, Girona immortal.

L’11 de setembre a Girona o una lluita pel carrer

Joan Pujolàs i Vilar

(publicat a llibertat.cat)

Els actes de l’11 de setembre a la ciutat de Girona són dels més històrics del país, i l’Esquerra Independentista n’ha estat la principal organitzadora des que va néixer com a moviment. Des de llavors, moltes coses han canviat, però la voluntat del nostre moviment de mantenir una Diada viva i combativa no ha desaparegut. De fet, quan pràcticament tots els partits considerats independentistes es dedicaven a potenciar els seus respectius blocs de la manifestació de Barcelona, només l’Esquerra Independentista apostava per descentralitzar els actes arreu de les comarques. El cas de Girona, pel volum de gent que mou, sempre ha estat un dels més destacats d’aquesta aposta per portar l’11 de setembre a tot el país. Durant els darrers anys la mobilització de la Diada a la ciutat no ha fet més que augmentar, demostrant la importància de descentralitzar les diades (no només l’11 de setembre), i gràcies a l’Esquerra Independentista, l’única que ha convocat cada any sense cap excepció.

Múltiples han estat les fórmules amb les que s’han convocat els actes de la Diada a Girona. Amb l’aparició de la CUP a la ciutat l’any 2003, però, l’Esquerra Independentista de les comarques nord orientals va decidir convocar els actes només amb les sigles de la CUP, com a referent polític, i de Maulets, com a organització juvenil, a l’hora que se seguia apostant per coordinar tots els actes de les comarques, organitzats pels casals, ateneus, assemblees locals de la CUP i Maulets, organitzacions polítiques i col·lectius locals o comarcals.

Aquesta fórmula ha contribuït a clarificar el complex món de les organitzacions de l’Esquerra Independentista per a la gent no iniciada en els mapes i les sopes de lletres del nostre moviment (la majoria). Ha estat amb aquesta fórmula que els actes de Girona han augmentat de gent any rere any, i ha estat amb aquesta fórmula (no només per l’11 de setembre) que s’ha aconseguit que la majoria de gent de Girona i comarques visualitzi i conegui la principal organització del nostre moviment, la CUP. Probablement els resultats de les darreres eleccions municipals a les comarques nord orientals tenen alguna cosa a veure amb l’aposta que va fer el moviment en aquest sentit fa prop d’una dècada.

Al llarg dels anys, l’Esquerra Independentista s’ha anat fent cada vegada més gran i més forta, i això sovint s’ha pogut comprovar en els esdeveniments dels diferents actes per l’11 de setembre. La primera lluita, com ja hem comentat, va ser aconseguir consolidar la convocatòria de Girona quan la resta de forces considerades independentistes es dedicaven a convocar únicament a Barcelona.

L’any 2010, sense anar més lluny, va caldre una nova demostració de força, no només de l’Esquerra Independentista com a moviment, sinó de l’independentisme que no fa renúncies. Un seguit de partits, comandats bàsicament per ERC, van intentar engolir la manifestació independentista amb una versió rebaixada de marxa suposadament unitària, de la mà de partits com el PSC o CiU, convertint la tradicional manifestació independentista en una marxa autonomista. Davant d’aquesta circumstància, l’Esquerra Independentista va optar per obrir més que mai la seva convocatòria a tot l’espectre independentista, d’esquerres, ecologista..., que volgués una manifestació que no rebaixés el discurs. La resposta de la gent va ser clara: 5000 persones a la manifestació organitzada per la CUP i Maulets i només pocs centenars de persones a la marxa autonomista (que convocaven els partits, sindicats i entitats culturals suposadament majoritaris).

Aquest any, el nou govern de la ciutat, en mans de CiU, va intentar desterrar els actes de la Diada del centre de la ciutat i portar-los allà on ningú els pogués veure. La resposta, no només de l’Esquerra Independentista, va ser contundentment en contra d’aquesta decisió, fins a tal punt que l’Ajuntament no va tenir més remei que fer-se enrere. Un cop més, una maniobra dels que es pensen que el país és seu intentava silenciar la Unitat Popular i els anhels d’independència i socialisme de bona part de la ciutadania de les comarques. I un cop més la resposta popular els desbordava i havien de desdir-se’n. Aquest any, en el context de les salvatges retallades socials i dels atacs a la llengua, la manifestació organitzada per l’Esquerra Independentista va aglutinar més gent que mai.

Malgrat l’èxit de convocatòria, però, segurament caldrà replantejar algunes coses i buscar noves maneres de seguir enfortint la commemoració de l’11 de setembre, perquè al cap i a la fi significa enfortir la Unitat Popular i l’independentisme.

Probablement és una anomalia que a Girona sigui l’Esquerra Independentista la principal, per no dir l’única, organitzadora dels actes de la Diada, amb només l’excepció d’algunes entitats culturals amb les que convoquem actes durant el matí. Probablement, si aquest país avança, hi haurà coses que per força aniran canviant i l’Esquerra Independentista i la Unitat Popular no seran les úniques que organitzaran els seus actes. Però cal deixar molt clar que a Girona (i a les comarques nord orientals del país), la referencialitat indiscutible de l’Esquerra Independentista, de la CUP i de Maulets, és merescuda i treballada, perquè hem estat les úniques que no hem renunciat mai al carrer, a les comarques ni als nostres objectius finals. Davant els repetits intents de convertir la Diada en només una manifestació a Barcelona o en un seguit d’actes institucionals i autonomistes dels respectius ajuntaments, només l’Esquerra Independentista s’ha mantingut ferma, amb un missatge combatiu i rupturista. 

No ens aferrarem a aquest protagonisme ni a l’exclusivitat de les nostres sigles (no ho hem fet mai), sabem que cada vegada som més els i les independentistes i en aquest sentit treballem, però l’Esquerra Independentista no renunciarà mai a tenir una Diada combativa i clarament independentista. No renunciarem a arribar cada vegada a més gent, als sectors populars de les nostres comarques. No renunciarem a enfortir la Unitat Popular, l’única que ens podrà portar a un veritable procés emancipador com a poble i com a classe.

Ull per ull