l'altra vorera

Convergents amb pell de xai

2012-01-27T13:08:00.001+01:00

Joan Pujolàs i Vilar

(publicat a llibertat.cat)

Després d’anys i panys de govern del PSC ala ciutat de Girona (els darrers amb un acord amb ICV-EUiA i ERC), ara fa quasiun any, durant la precampanya i la campanya de les darreres eleccionsmunicipals, hi havia un cert consens en què calia un canvi a la ciutat. El quellavors era el partit amb més representació de l’oposició, Convergència i Unió,es va afanyar a presentar-se com la garantia del suposat canvi, proposant-secom a solució a tot allò que més es criticava de l’anterior equip de govern: mancade transparència, manca de participació..., amb tocs, diguem-ne, progressistes,i també amb un discurs pretesament independentista. Tot, amb un intent d’imatgemoderna, desenfadada, amb aquest estil pijo-modernque tant agrada als nous líders de la dreta catalana. La CUP ja va dir des delprimer moment, però, que el canvi que necessitava la ciutat no passava nomésper un canvi de cares, ni per un canvi d’alcalde, ni per un canvi d’estètica, niper un canvi de partit al govern. Calia un canvi de fons, estructural, caliacomençar a construir una ciutat nova, cohesionada, feta des de la base. Uncanvi que enviés a casa aquells que es pensaven que la ciutat era seva i queevités que n’arribessin uns altres que també s’ho pensessin.

El nou govern de CiU ha aconseguit allò quesemblava impossible: fer, amb un temps rècord, que sembli bo l’antic equip degovern de la ciutat. I que consti que això no és una defensa dels que manavenfins el maig passat. Ho han fet d’una manera molt senzilla: fent malament totallò que ja feia malament l’antic equip de govern i destrossant les poquescoses que es feien més o menys bé. Res d’estrany, de fet. Què en podíem esperar,d’aquells que no han deixat mai de defensar les classes dominants, d’ofegar laclasse treballadora i de vendre el nostre país a Madrid per un plat dellenties?

El nou alcalde de Girona, Carles Puigdemont,ha fet malabarismes per, un cop al poder, intentar mantenir aquesta imatge deconvergent mig progre que tan bonsresultats li va donar a les eleccions municipals. Cal reconèixer-li el valor,perquè intentar mantenir una imatge fresca i rigorosa amb un equip de governque ratlla la broma de mal gust té mèrit. Un equip de govern amb la meitat decadires imposades, amb el vistiplau de l’alcalde, pels sectors més rancisd’Unió Democràtica, i, en més d’un cas, amb un clar i manifest desconeixement idesinterès per les seves noves responsabilitats, demostrat a cada ple (ésinsultant la incapacitat del regidor de Sostenibilitat, Jordi Fàbrega, perrespondre cap pregunta que se li fa al ple sobre la seva àrea). No ésd’estranyar, doncs, que des del primer moment CiU hagi optat per pactar-ho absolutamenttot amb el Partit Popular. Un pacte oficialment negat però demostrat votaciórere votació.

Així doncs, la pell de xai els convergentsla van perdre ja des de bon començament. La legislatura va començar amb elsvots contraris de CiU i PP (i les abstencions del PSC) a totes i cada una deles propostes concretes, factibles i valentes per lluitar contra l’homofòbia ila transfòbia que havia presentat la CUP amb el recolzament de lesorganitzacions per l’alliberament LGT de la ciutat. Evidentment, els neofranquistesdel PP i els fanàtics d’Unió i de l’Opus Dei no podien acceptar quel’Ajuntament fes res per lluitar contra una discriminació tan greu com aquesta.

CiU ha anat votant amb el PP en moltes mésocasions, com en l’aprovació de la figura del gerent, les ordenances fiscals,etc. Així, fins al darrer ple de l’Ajuntament, el passat 16 de gener, que vatornar a ser tot un recital del tàndem CiU-PP. Van tombar la moció presentadaper la CUP en contra de les retallades en la sanitat pública i en defensa del’hospital Josep Trueta, van tombar una moció presentada per ICV-EUiA per crearuna oficina d’intermediació per lluitar contra els desnonaments i van tombar lapossibilitat de debatre una moció d’urgència que havia presentat la CUP perreclamar la fi de la impunitat als responsables del franquisme, arran de lamort de Manuel Fraga.

Allò, però, que per mi és més destacable delple de dilluns passat és la resposta de l’alcalde a la pregunta de la CUP sobrela brutal i inexcusable càrrega policial dins de la Facultat de Lletres de la UdG,el passat 16 de desembre, que va deixar nombrosos ferits, entre estudiants itreballadors (PDI i PAS). És el més destacable perquè desemmascaradefinitivament l’equip de govern i particularment el propi alcalde, fent palesaun cop més la fatxenderia i la intransigència típica de la dreta. Carles Puigdemontva afirmar que havia felicitat personalment als Mossos d’Esquadra per la seva “granactuació” a la universitat. Increïble.

L’alcalde, amb aquestesparaules, demostrava altra vegada la doble moral dels partits del sistema: Quansuposadament algú dels qui ens governa és agredit, el món deixa de girar peruns dies perquè tothom tingui temps de lamentar-ho i de donar copets al’esquena a la suposada víctima. En canvi, quan som estudiants i treballadorsels que rebem les hòsties, i no pas només suposadament (hi ha centenars devídeos i fotografies de la càrrega, informes mèdics, etc.), l’alcalde de lanostra ciutat s’atreveix a felicitar, amb tota la barra, aquells que ens hanagredit. A ells ningú els pot tocar i a nosaltres ens poden apallissar impunementquan ens manifestem contra les retallades als nostres drets? Si aquest és eltarannà real del senyor Puigdemont i d’aquest govern, ja ho sabrem per unaaltra vegada. Ara ja no enganyarà ningú, si és que ho havia fet.

Els Mossos carregant a dins de la Universitat de Girona

Bufons, malalts o l’"hetero way of live"

2012-01-03T16:49:00.000+01:00

Joan Pujolàs i Vilar

(publicat a llibertat.cat)

Fa uns dies, un bon amic i company meu demilitància al Brot Bord em feia recuperar vídeos antics d’un dels personatgesmés polèmics i histriònics de la televisió, La Veneno. A algú li pot semblarestrany que em posi a parlar de La Veneno a aquestes alçades. Deixeu quem’expliqui. El cas és que recuperàvem els vídeos per a comprovar, una vegadamés, el mal que aquesta societat ha fet a les persones que pertanyem al que sesol anomenar minories sexuals o, per afinar més, realitats sexuals al marge dela norma de gènere i heterosexual.

La Veneno, a mitjans dels anys 90, era unatranssexual que havia emigrat del seu poble natal, a Andalusia, cap a Madrid,fugint de la transfòbia que patia al lloc on havia nascut. Per a podersobreviure s’havia de prostituir, ja que li era impossible trobar qualsevolfeina degut a la seva condició de persona trans. Així, fins que un conegutpresentador de televisió la va descobrir i la va fitxar com a col·laboradora alseu programa nocturn.

La Veneno en una de les seves primeres aparicions públiques

En una de les seves primeres aparicionspúbliques, la Veneno, asseguda al costat dels seus pares, explica diferentsepisodis de la seva vida. Explica les agressions, pallisses, insults,discriminacions..., patides pel fet de ser trans. Explica com la policia haviafet sempre cas omís a les seves denúncies també pel fet de ser trans, i fins itot narra l’assassinat d’un noi, amant seu, pel fet d’haver-se deixat veure enpúblic amb ella. Més esfereïdor, però, que la duresa de la història, són les rialladesdel públic quan narra tots aquests fets. Segurament ha plogut molt des demitjans dels 90 i algunes coses ja estan majoritàriament superades, però avui, toti que potser de forma més dissimulada, encara hi ha qui se’n riu, de l’homofòbiai la transfòbia.

La Veneno, en aquell moment, era una translluitadora, reivindicativa, que denunciava sense pèls a la llengua tot el malque aquesta societat patriarcal li havia fet. Més tard va convertir-se en estrelladel que s’anomena televisió escombraries. No és ara el moment per parlar d’aquesttipus de televisió, això donaria per un altre article. Ara bé, sense treure-li partde responsabilitat al propi personatge, cal identificar el que és un delspapers principals que aquesta societat té reservat per a totes aquellespersones que no encaixem en el motlle patriarcal, especialment per a lespersones trans: El paper de bufons del regne. Els rarets que serveixen perdistreure les masses d’aquesta societat. Un paper humiliant. Francament, noentenc on troben la gràcia.

Al cap de pocs dies d’haver recuperat lesprimeres aparicions públiques de La Veneno, les xarxes socials d’internet treienfum amb la descoberta que El Corte Inglés,La Casa del Libro i Amazon venien un llibre anomenat“Comprendre i sanar l’homosexualitat”, escrit per un tal Richard Cohen. Elsubtítol del llibre tampoc es queda curt: “Algú que tu coneixes necessitaaquest llibre”. Aquest és un altre dels papers que ens tenen reservats: elpaper de malalts (o degenerats, viciosos...). Si anem una mica més enllà,veurem que aquest és el mateix paper que en altres èpoques o en altres llocs esconcreta en el no paper, o sigui, en fer-nos desaparèixer. No hi ha lloc per a nosaltres,per tant, o ens quedem a dins l’armari tancats amb pany i clau o ens assetgenfins que decidim suïcidar-nos (quants adolescents LGTI més hauran de treure’sla vida?), o ens tanquen en camps de concentració, o ens apliquen la pena demort, com passa encara a molts països. I no és cap exageració. Darrere dellibres com el de Richard Cohen s’hi amaga la nova ideologia ultra religiosaque justifica la violència contra lesbianes, gais, trans, intersex... I a sobre,segons paraules de l’editor, encara hauríem d’agrair-los el favord’intentar-nos estalviar el foc etern i se’ns acusa, a les seves víctimes, devoler imposar un suposat “estil de vida gai” a tothom, quan són ells els que volenimposar les seves creences religioses, una moral pròpia de l’Edat Mitjana i elseu estil de vida gris i repressiu a tothom que no el comparteix.

Gais executats el 2005 a Iran

Hi ha un fet que sempre m’agrada explicarper com n’arriba a ser d’il·lustratiu: a Palestina, en l’única cosa que s’hanposat d’acord les jerarquies de les tres grans religions (la jueva, la musulmanai la cristiana) ha estat en la condemna rotunda a les manifestacions del dia del’Alliberament LGTI a Jerusalem. La ciutat deu ser massa santa per acollirtants pecadors.

Per a ser justos cal dir que aquestasocietat, en alguns contextos, encara ens ofereix una altra possibilitat, persi no ens agraden les dues primeres: ser imitacions barates de l’hetero way of live. O sigui: casi’s,adopti una criatura, sigui discret, compri una bonica casa, gasti’s el que noté en decorar-la, en vestir bé, en sortir de festa en locals exclusius...Esdevingui un bonic nucli familiar monògam i estable que ens ajudi a perpetuarel sistema econòmic capitalista. Si ens fa aquest favor, si el seu model devida deixa de posar en perill l’estabilitat moral, social i econòmica de lanostra societat, prometem no discriminar-lo gaire (una mica sí, eh?) per ser unsodomita. Gràcies, però tampoc ens agrada aquesta opció.

Resumint, si aquestes sónles opcions que ens ofereix aquesta societat; actuar com a animals de circ (perdestruir la nostra dignitat), “curar-nos” (per destruir-nos físicament), oadaptar-nos a les normes socials del patriarcat (per destruir-nos políticament),francament, preferim quedar-nos-en fora, però no per rebolcar-nos en la nostra pròpiamisèria i marginalitat, sinó per lluitar, destruir la societat patriarcal, iconstruir-ne una altra de nova entre totes i tots, on, ara sí, tothom hi puguitenir el seu lloc en igualtat de condicions.

No cal que espantis mosques, Girona és immortal

2011-10-28T00:18:00.000+02:00

Joan Pujolàs i Vilar

"És nit de sants
Nit de fred i guspires
Nit de dol, xim, xim
Ding, dong, ding, dong
Nits de sants, de morts i difunts"

Novembre (Umpah-pah)

[himne no oficial de lesFires de Girona]

La Girona que m’ha vist néixer, la que m’havist créixer.

L’avorrida, la gris, la de les grans famíliesde tota la vida.

La que s’escandalitza si el jovent fa festa,la que no pot dormir.

La que mira cap a un altre costat si passendos nois agafats de la mà.

Aquesta Girona. Aquesta, la mateixa que t’atrapai no et deixa marxar-ne.

La mateixa que et fascina, que t’emociona,que et fa riure i et fa plorar.

La que fa olor de cafè cada matí, i olord’humitat quan s’acosten Fires.

La que amaga en cada un dels seus racons elsmeus records d’infantesa.

De quan escoltant Bloquejats ens pensàvem que ens podíem menjar el món.

De Santa Eugènia al Barri xino, del Call a Sant Narcís.

La Girona de veritat, la de la seva gent, ladel carrer dels torrats.

A les portes d’unes novesFires, benvinguda de nou, Girona immortal.

L’11 de setembre a Girona o una lluita pel carrer

2011-09-20T09:44:00.000+02:00

Joan Pujolàs i Vilar

(publicat a llibertat.cat)

Els actes de l’11 de setembre a la ciutat deGirona són dels més històrics del país, i l’Esquerra Independentista n’ha estatla principal organitzadora des que va néixer com a moviment. Des de llavors, moltescoses han canviat, però la voluntat del nostre moviment de mantenir una Diada vivai combativa no ha desaparegut. De fet, quan pràcticament tots els partitsconsiderats independentistes es dedicaven a potenciar els seus respectius blocsde la manifestació de Barcelona, només l’Esquerra Independentista apostava perdescentralitzar els actes arreu de les comarques. El cas de Girona, pel volumde gent que mou, sempre ha estat un dels més destacats d’aquesta aposta perportar l’11 de setembre a tot el país. Durant els darrers anys la mobilitzacióde la Diada a la ciutat no ha fet més que augmentar, demostrant la importànciade descentralitzar les diades (no només l’11 de setembre), i gràcies al’Esquerra Independentista, l’única que ha convocat cada any sense cap excepció.

Múltiples han estat les fórmules amb les ques’han convocat els actes de la Diada a Girona. Amb l’aparició de la CUP a laciutat l’any 2003, però, l’Esquerra Independentista de les comarques nordorientals va decidir convocar els actes només amb les sigles de la CUP, com areferent polític, i de Maulets, com a organització juvenil, a l’hora que seseguia apostant per coordinar tots els actes de les comarques, organitzats pelscasals, ateneus, assemblees locals de la CUP i Maulets, organitzacionspolítiques i col·lectius locals o comarcals.

Aquesta fórmula ha contribuït a clarificarel complex món de les organitzacions de l’Esquerra Independentista per a lagent no iniciada en els mapes i les sopes de lletres del nostre moviment (lamajoria). Ha estat amb aquesta fórmula que els actes de Girona han augmentat degent any rere any, i ha estat amb aquesta fórmula (no només per l’11 desetembre) que s’ha aconseguit que la majoria de gent de Girona i comarques visualitzii conegui la principal organització del nostre moviment, la CUP. Probablementels resultats de les darreres eleccions municipals a les comarques nordorientals tenen alguna cosa a veure amb l’aposta que va fer el moviment enaquest sentit fa prop d’una dècada.

Al llarg dels anys, l’EsquerraIndependentista s’ha anat fent cada vegada més gran i més forta, i això sovints’ha pogut comprovar en els esdeveniments dels diferents actes per l’11 desetembre. La primera lluita, com ja hem comentat, va ser aconseguir consolidarla convocatòria de Girona quan la resta de forces considerades independentisteses dedicaven a convocar únicament a Barcelona.

L’any 2010, sense anar més lluny, va caldreuna nova demostració de força, no només de l’Esquerra Independentista com amoviment, sinó de l’independentisme que no fa renúncies. Un seguit de partits,comandats bàsicament per ERC, van intentar engolir la manifestacióindependentista amb una versió rebaixada de marxa suposadament unitària, de lamà de partits com el PSC o CiU, convertint la tradicional manifestacióindependentista en una marxa autonomista. Davant d’aquesta circumstància,l’Esquerra Independentista va optar per obrir més que mai la seva convocatòriaa tot l’espectre independentista, d’esquerres, ecologista..., que volgués unamanifestació que no rebaixés el discurs. La resposta de la gent va ser clara:5000 persones a la manifestació organitzada per la CUP i Maulets i només pocscentenars de persones a la marxa autonomista (que convocaven els partits,sindicats i entitats culturals suposadament majoritaris).

Aquest any, el nou govern de la ciutat, enmans de CiU, va intentar desterrar els actes de la Diada del centre de laciutat i portar-los allà on ningú els pogués veure. La resposta, no només del’Esquerra Independentista, va ser contundentment en contra d’aquesta decisió,fins a tal punt que l’Ajuntament no va tenir més remei que fer-se enrere. Uncop més, una maniobra dels que es pensen que el país és seu intentava silenciarla Unitat Popular i els anhels d’independència i socialisme de bona part de laciutadania de les comarques. I un cop més la resposta popular els desbordava ihavien de desdir-se’n. Aquest any, en el context de les salvatges retalladessocials i dels atacs a la llengua, la manifestació organitzada per l’EsquerraIndependentista va aglutinar més gent que mai.

Malgrat l’èxit de convocatòria, però, seguramentcaldrà replantejar algunes coses i buscar noves maneres de seguir enfortint lacommemoració de l’11 de setembre, perquè al cap i a la fi significa enfortir laUnitat Popular i l’independentisme.

Probablement és una anomalia que a Gironasigui l’Esquerra Independentista la principal, per no dir l’única,organitzadora dels actes de la Diada, amb només l’excepció d’algunes entitatsculturals amb les que convoquem actes durant el matí. Probablement, si aquestpaís avança, hi haurà coses que per força aniran canviant i l’EsquerraIndependentista i la Unitat Popular no seran les úniques que organitzaran elsseus actes. Però cal deixar molt clar que a Girona (i a les comarques nordorientals del país), la referencialitat indiscutible de l’Esquerra Independentista,de la CUP i de Maulets, és merescuda i treballada, perquè hem estat les úniquesque no hem renunciat mai al carrer, a les comarques ni als nostres objectiusfinals. Davant els repetits intents de convertir la Diada en només unamanifestació a Barcelona o en un seguit d’actes institucionals i autonomistesdels respectius ajuntaments, només l’Esquerra Independentista s’ha mantingutferma, amb un missatge combatiu i rupturista.

No ens aferrarem a aquestprotagonisme ni a l’exclusivitat de les nostres sigles (no ho hem fet mai),sabem que cada vegada som més els i les independentistes i en aquest sentittreballem, però l’Esquerra Independentista no renunciarà mai a tenir una Diadacombativa i clarament independentista. No renunciarem a arribar cada vegada amés gent, als sectors populars de les nostres comarques. No renunciarem aenfortir la Unitat Popular, l’única que ens podrà portar a un veritable procésemancipador com a poble i com a classe.

Ull per ull

2011-09-02T18:05:00.001+02:00

Aquelles nits d’estiu, quan no teníem res (10 anys, seguim, seguirem)

2011-08-11T13:29:00.009+02:00

Joan Pujolàs i Vilar

Si tanque els ulls recorde tot el que he estimat

i escolte com el cor em torna a bategar

l'alegria senzilla, l'emoció compartida

pel demà que encara hem de guanyar

Obrint Pas

El Forn, en aquell moment, era una espècie de refugi per a ingovernables al cor del Barri Vell de Girona. Un indret humit i fosc en un dels pocs carrerons del barri que llavors encara quedaven absolutament abandonats i marginats. No és difícil recordar l’olor característica de les seves parets, i menys encara aquella espècie d’ai al cor quan hi entràvem per primera vegada, fa poc més d’una dècada. La porta del darrere era l’entrada a un món nou ple d’il·lusions i emocions.

No és difícil recordar les primeres assemblees de Maulets, sense obrir la boca, escoltant, atents a tot allò que ens havien d’ensenyar els nostres nous camarades. I els primers torns a la barra del que per nosaltres era el centre del planeta. Recordo els primers concerts d’Obrint Pas (al final del camí, no dubtarem a qualificar-los com el grup de la nostra vida) els onzes de setembre. I també els primers actes del vint-i-vuit de juny, picant ferro fred. I quan ens explicaven aquells processos que ens havien de fer sortir de l’ostracisme i que mai acabaven de reeixir. Recordo cada un dels companys i companyes d’aquells primers anys, amb la majoria dels quals continuem somiant colze a colze.

Recordo els primers viatges al País Valencià. I els primers de maig, bandera roja al cor. L’embrió de la CUP, amb una sabata i una espardenya. I les primeres manifestacions per la llengua a Perpinyà; aquelles llàgrimes desvergonyides, puny alçat, escoltant la Muixeranga a l’altra punta del país. La vaga de les treballadores de la neteja, i la convicció d’estar fent, entre molts errors, alguna cosa bé. El nus a la gola. La Ferralla i totes les lluites que hi van confluir.

Recordo saber-nos destinats a avançar, més d’hora que tard. I les desil·lusions, els cops, les entrebancades i el tornar-nos a aixecar. Les calçotades a la Garrotxa. I les sortides per l’Albera. Les danses tradicionals aquell setembre a Sant Hilari; la convicció d’estar envoltat del futur del nostre poble. I la Barroca, camps de tir improvisats, borratxeres a la porxada d’Amer. I a la de Granollers.

Recordo els dies de carretera dels mesos d’agost, fent camí, descobrint totes les festes populars de les nostres comarques i molt més enllà. I les matinades al cotxe. Els correfocs, les cercaviles, les canyes a la fresca. Les cançons dels Esquirols i de l’Ovidi. Els primers Rebrots. I els primers pins de les tres branques. Les paradetes de material amb la nova família del sud. Recordo les assemblees d’Arenys, al cor del Terraprim empordanès. Les nits de cervesa i sexe a Llançà. I les parades partisanes amunt i avall.

Les gires d’Antiherois per mig país i part de l’estranger. Els pirates del desig. I les vetllades amb tota la família borda. Els anhels i la voluntat de sobreviure de nou cada dia. I entre pou i pou, més ganes de viure que mai. Les amigues que desapareixen. I les que s’afegeixen.

Les fotos del rei fetes cendra. Els viatges forçats a Madrid: “Bon viatge per als guerrers que al seu poble són fidels”. Recordo els ulls entelats. El judici i l’absolució. I la repressió per intentar alliberar espais que encara avui romanen abandonats. Les persecucions i les corredisses pels carrers del Barri Vell. El nostre amagatall en aquella escala que sempre estava oberta.

La primera vegada que et vaig veure, i el dia que vaig entendre que mai més em podria allunyar gaire de tu, un estiu de fa sis anys.

I ara, en aquest revolt del camí, 3 regidores, molta feina per fer i un projecte encara verd pel nou Forn. Més amor, més lluita, més il·lusió i més ganes de ser-hi que mai. Guanyarem.

Només ens quedarà enamorar-nos de la lluna

2011-07-13T00:01:00.005+02:00

Joan Pujolàs i Vilar

Comes pot portar tant de dolor a dins sense saber-ho?

Tom Spanbauer

Balleu, que això s’acaba. Aquest era elsentiment que teníem fa pocs dies, a la festa de després de la manifestació del28 de juny d’enguany a Barcelona. Ballàvem sentint amb prou feines la músicaperquè l’Ajuntament de Barcelona havia decidit limitar-nos el so d’una maneragrollera i escandalosa. Mentrestant, al Pridela música sonava tan alta com volia. La sensació de final de cicle era quasigeneralitzada. Malgrat els esforços enormes de moltes activistes, sembla quefinalment la festa està guanyant la partida a la lluita. Per sort, l’èxit delsactes a llocs com Girona fan entreveure cap a on haurem de destinar els nostresesforços els propers anys, caminant amb energies renovades, tornant a lescomarques.

De la partida entre festa i lluita, pucentendre que després de tot plegat tinguem ganes de gaudir una mica, pervariar, però el que no podem fer és enganyar-nos a nosaltres mateixos. Jo sócel primer a qui agradaria que tot estigués fet, que ja no calgués lluitar, quepoguéssim dedicar-nos a riure i a ballar. Però això no és així. Mentrenosaltres ens dediquem a riure i a ballar repetint-nos com lloros que “ara ésdiferent, ara ja estem molt millor...”, milers d’adolescents segueixensentint-se sols, ens segueixen insultant al carrer, a les institucions i alsmitjans de comunicació, continuen agredint-nos, tancant-nos a la presó iassassinant-nos. No puc entendre que tinguem tan poca memòria. No puc entendreque oblidem tan ràpid tot el que hem hagut de passar i seguim passant perintentar viure la nostra sexualitat lliurement. No puc entendre que ens acabemcreient les nostres pròpies mentides.

Homòfobs, suposo que estareu contents veientcom ens esteu anul·lant. Algunes de nosaltres es neguen a si mateixes el queens heu fet, altres intenten ser acceptades repetint les vostres mentides itòpics. Totes estem desorientades, sense rumb. Esperant que arribi no sabemquè. Sense més opcions que la simple imitació barata del vostre model de vida(o del pitjor del vostre model de vida) o la marginalitat autodestructiva.

Ho sé quan miro al meu voltant, quan miro lameva gent. Anem tirant amb l’esperança de viure el moment en què el blanc inegre passi a color, com a El màgic d’Oz.Tants anys de pors i de plors. Fem el cor fort, però caminem al llindar delprecipici. Com es pot portar tant de dolor a dins sense saber-ho? Diul’escriptor que si ens hi haguéssim d’enfrontar no podríem suportar-ho. Es deutractar d’això, tot plegat.

En fi, la nostrageneració ja l’heu destrossat, com totes les anteriors. A nosaltres ja ensheu guanyat. L’última esperança, l’únic motiu per continuar el combat, ésesdevenir la darrera generació de lesbianes, gais i trans a qui destrosseu lavida. Se’n diu solidaritat, suposo. I orgull, una mica. I fermesa. A la nostraja només ens quedarà oblidar la vida dels altres, reconèixer els nostres somnis,enamorar-nos-en, i acompanyar-los per no sentir-nos tan sols, ni tan espantats,ni tan perduts. A nosaltres només ens quedarà Spanbauer. Només ens quedaràenamorar-nos de la lluna.

A Girona, continuem avançant cap a l'Alliberament LGTI!

2011-07-01T18:48:00.005+02:00

Vídeo de la manifestació del 28 de juny de 2011 a Girona, realitzat per en Miki Colomer:

28 de juny de 2011, resistim!

2011-06-26T22:10:00.000+02:00

www.btvnoticies.cat

Contra l'homofòbia, ara, sempre i arreu!

2011-06-15T23:18:00.002+02:00

Des de la Comissió Unitària 28 de juny de Girona, formada pel Brot Bord, el Front d'Alliberament Gai de Catalunya (FAGC), l'associació Girona Orgullosa, el Grup de Lesbianes de Girona (GLG) i l'associació universitària Sin Vergüenza, us fem arribar els actes que hem preparat per commemorar el 28 de juny, dia internacional per l'Alliberament lèsbic, gai, trans i intersex. Us hi esperem a totes i a tots!

Divendres 17 de juny, 20h, Casa de Cultura: Passi del documental Ojos que no ven, Víctimes del feixisme des de la transició i xerrada contra l'homofòbia a càrrec d’Eugeni Rodríguez, membre de l’Observatori contra l’Homofòbia.

Dimarts 28 de juny, 20h, Pont de Pedra: MANIFESTACIÓ

Divendres 1 de juliol, 23h, al Peach: 8a Festa per l'Alliberament

Organitza: Comissió Unitària 28 de juny de Girona

Un dia vam decidir lluitar...

2011-05-24T23:47:00.000+02:00

Diumenge vam guanyar una batalla. I avui continuem lluitant. Encara sense paraules per descriure l'emoció. Ja som 2981.

Fotos originals: Diari de Girona

La CUP, per l'alliberament lèsbic, gai i trans!

2011-05-17T01:52:00.003+02:00

Coincidint amb el 17 de maig, dia internacional contra l'homofòbia, penjo el programa per a l’alliberament lèsbic, gai i transsexual de la CUP de Girona, basat en la proposta que vam realitzar des del Brot Bord. En aquest enllaç podeu veure el programa sencer.

Anàlisi de conjuntura

Des del final de la dictadura franquista, elmoviment d’alliberament lèsbic, gai i transsexual (LGT), al nostre país, haanat assolint diferents victòries importants. Des de la derogació de la llei deperillositat social (que havia substituït a la de vagos y maleantes), fins a l’obtenció del dret al matrimoni civil ia l’adopció. S’ha avançat pel que fa a drets, visibilitat, acceptació i tolerància,és cert. Però aquests avanços en els drets bàsics no s’han traduït, encara, enavanços en les llibertats per a lesbianes, gais i transsexuals.

De fet, podem afirmar que s’ha volgutacontentar el col·lectiu LGT amb determinats drets per tal de buidar-lo depotencial revolucionari. Cal tenir en compte que el que qüestiona el moviment d’alliberamentLGT és el sistema patriarcal des de l’arrel, i com a conseqüència el mateixsistema capitalista. Les mesures dels governs socioliberals, a l’estat espanyol,han intentat anul·lar aquest caràcter revolucionari del moviment i fer-loencaixar a les normes socials del patriarcat. Ara se’ns accepta si ens casem,si tenim fills... En definitiva, si esdevenim nous nuclis familiars establesque encaixen i perpetuen el sistema.

Per altra banda, l’empresariat ha optat perutilitzar la repressió a lesbianes, gais i transsexuals per a fer negoci. Comque hi ha un grup important de gent que és exclosa de la vida socialnormalitzada, s’han creat espais exclusius per a aquestes persones. Això sí,limitats a determinats barris de Barcelona, Palma o València. Aquests espais hanesdevingut, més que espais de llibertat, zones elitistes on si no reprodueixesun determinat estereotip (que no representa en cap cas el col·lectiu LGT) no hitens lloc. En aquests espais, a més, es tendeix a invisibilitzar a lesbianes, atrans i a la resta de diversitatno heteronormativa.

A les ciutats petites i mitjanes, com és elcas de Girona, així com a la resta de pobles i comarques del país, ni tan solshan aparegut (amb molt petites excepcions) aquests espais del denominat“ambient gai”. Al ser, a més, zones tradicionalment més conservadores, leslesbianes, els gais i les persones trans han tendit a escapar-ne. Hi ha hagut, durantmolts anys, un exili LGT des del poble cap a la capital. Aquest exili haafavorit la guetització del col·lectiu en determinats barris de les capitals ila invisibilitat a la resta de ciutats, pobles i comarques.

En el cas de Girona, aquesta invisibilitatha estat compensada per la lluita constant de les organitzacions d’alliberamentLGT. Històricament, el FAGC i el Grup de Lesbianes de Girona n’han portat labatuta, sumant-s’hi, més recentment, organitzacions com el JAG, Sin Vergüenza(a l’UdG), Girona Orgullosa o el Brot Bord, totes elles coordinades dins la Comissió Unitària28 de juny de Girona. Altres organitzacions, com Maulets o la Plataforma Antipatriarcal,també han treballat la lluita per l’alliberament LGT. Tota aquesta feina d’anysha esdevingut imprescindible per als avanços viscuts en aquesta lluita.

Malgrat aquesta intensalluita, però, la realitat és que l’homofòbia i la transfòbia continuen benpresents al nostre context més immediat: a les escoles i als instituts, a lafeina, al carrer, als espais de lleure... Els sectors més reaccionaris de lanostra societat no afluixen en la seva croada contra tot allò que no quadri ambla seva moral. Caldrà, doncs, dedicar encara molts més esforços en la lluitaper l’alliberament LGT, i la col·laboració activa i compromesa de les institucionspúbliques pot esdevenir una ajuda importantíssima.

Manifestació del 28 de juny de 2010 a Girona, organitzada per la Comissió Unitària 28 de juny

Propostes de la CUP de Girona

La CUP de Girona es compromet a actuar decididament per a evitar quegais, lesbianes i transsexuals hagin de marxar de la nostra ciutat per manca depossibilitats de viure lliurement la seva afectivitat i sexualitat. Així doncs,durem a terme polítiques actives contra l’homofòbia i la transfòbia. Lesnostres propostes concretes són les següents:

1- La CUP de Girona escompromet a continuar donant suportactiu al moviment d’alliberament LGT, així com a garantir que l’Ajuntamentde Girona faci el mateix, des d’una posició de no ingerència, respecte icol·laboració amb les organitzacions d’alliberament LGT.

2- La CUP de Girona presentaràuna moció al ple municipal per tal queGirona sigui declarada ciutat per la diversitat sexual, la normalització social del fet gai, lèsbic i transsexuali contra l’homofòbia i la transfòbia. La moció inclourà diversos punts:

- L’Ajuntament instarà elscentres educatius a aplicar plans d’estudi, cursos i tallers sobre ladiversitat sexual on s’expliqui el fet homosexual i transsexual de formaobjectiva, clara i sense prejudicis.

- L’Ajuntament escompromet a potenciar espais d’oci no consumista on el col·lectiu LGT puguiexpressar-se en llibertat, així com a penalitzar els negocis on hi tinguin llocactituds homòfobes o transfòbiques i a respectar i dignificar els espais actualsde contactes propis del col·lectiu a la ciutat.

- L’Ajuntament elaboraràun tríptic informatiu sobre les reivindicacions del col·lectiu LGT i queincorpori, a més, informació sobre les organitzacions d’alliberament LGT de laciutat.

- L’Ajuntament engegaràcampanyes públiques de sensibilització sobre el fet LGT.

- L’Ajuntament potenciaràque les biblioteques de la ciutat ampliïn el fons bibliogràfic i de revistessobre la lluita LGT.

- L’Ajuntament buscaràmecanismes de discriminació positiva d’accés a l’habitatge i a les borses municipalsde treball pera persones que hagin tingutdificultats en aquest sentit per raó de la seva opció sexual, incrementant lasensibilitat en casos de triple o quàdruple discriminació (dones lesbianes,trans, etc.).

- L’Ajuntament garantiràque als diversos espais municipals per a joves de la ciutat (L’Estació, CentreJove de Salut, Centres Cívics...) es treballi per a la normalització del fetLGT, així com que s’hi millorin els protocols d’acollida a adolescents i joveslesbianes, gais i transsexuals.

- L’Ajuntament garantirà,així mateix, que en els espais municipals per a gent gran també hi hagiprotocols d’acollida a persones grans lesbianes, gais i transsexuals.

- L’Ajuntament garantiràque la Policia Municipaltingui i compleixi protocols per a atendre casos d’homofòbia i de transfòbiaque assegurin una bona i justa atenció de les persones afectades per atacshomòfobs o transfòbics.

- L’Ajuntament posarà elnom “28 de juny, dia internacional per al’alliberament lèsbic, gai i transsexual” a un carrer o plaça de la ciutat.

3- La CUP es compromet a impulsar la creació del Consell local per a l’alliberament LGT de Girona, on hi participariendiverses institucions de l’administració pública així com les organitzacionsd’alliberament LGT.

Manifestació del 28 de juny de 2010 a Girona, organitzada per la Comissió Unitària 28 de juny

Som i volem ser!

2011-05-09T12:33:00.000+02:00

Vota rosa, vota CUP!

2011-05-08T22:58:00.001+02:00

Som la veu del carrer a l'ajuntament. Vota la Unitat Popular, vota CUP!

2011-05-07T21:50:00.002+02:00

Cúmbia de la Unitat Popular

Sense embuts!

Listen!

CUP: L'alternativa necessària!

2011-05-04T22:18:00.000+02:00

1r de maig 2011

2011-04-26T10:33:00.001+02:00

Lesbiana perquè m'agrada i em dóna la gana

2011-04-23T01:19:00.000+02:00

Pintada a una paret del casc antic d'Alacant, abril de 2011

Ningú va dir que seria fàcil (la Unitat Popular)

2011-04-07T11:00:00.006+02:00

Joan Pujolàs i Vilar

(publicat a llibertat.cat)

Des de finals dels anys 80, quan la CUP va començar a caminar, hanpassat moltes coses. Els darrers 4 anys, especialment, han estat intensos enmolts sentits. Després de l’èxit a les eleccions municipals de 2007 hi ha hagutun creixement notable de les assemblees locals de la CUP, hi ha hagut el debat il’aprovació dels estatuts i de la ponència estratègica, hem debatut si havíemd’anar o no a les eleccions al Parlament del Principat... Hem comès encerts ihem comès errors, però si una cosa és evident és que hem crescut i hem madurat.Ens hem anat fent grans. El vaixell, però, encara no ha arribat a port.

Ens trobem, a les portes de les eleccionsmunicipals de 2011, en un moment important, i, per tant, delicat. El primerobjectiu és obtenir el màxim de representació possible als ajuntaments delsnostres pobles, de les nostres viles i ciutats. El segon objectiu, també a curttermini, ha de ser bastir una organització nacional, forta i capaç d’esdevenirdefinitivament l’organització de masses que el moviment necessita. Unaorganització que, encapçalada per l’Esquerra Independentista, pugui aglutinaramplis suports de les classes populars del país. Una organització, endefinitiva, que sigui l’expressió de la Unitat Popular. Deia GeorginaRieradevall, membre de la CUPde Vic, a l’acte nacional de la CUP del passat 24 de març, que la majoria de gent que hauràd’acabar formant part activa de la Unitat Popular encara no és de la CUP. És feina de totes i tots, doncs, fer quetots aquests sectors se sumin al projecte.

Cal que tinguem clar que la Unitat Popular és el camí quehem triat per arribar als nostres objectius polítics. El problema, però, és quepotser no hem explicat prou bé què ha de ser la Unitat Popular. Al nostreprojecte, com hem dit, hi hauran de tenir lloc sectors molt diversos de lesclasses populars. Amb alguns estarem més acostumats a treballar-hi, amb altresno tant. Amb alguns serà més fàcil, amb altres menys. Però ningú va dir queconstruir la Unitat Popularseria fàcil.

L’Esquerra Independentista, com qualsevolmoviment revolucionari, ha patit durant molts anys la criminalització, larepressió i la marginalització. Això ens ha portat, a vegades, a adoptar posturesun pèl tancades: Sovint qui no pensa exactament com nosaltres passa a ser consideratimmediatament contrincant irreconciliable. Qui gosa obrir debats interns,absolutament sans i necessaris, passa a ser pràcticament un desertor. Sovint s’halimitat el debat i, per tant, l’avenç del moviment, amb el fals mite delconsens. Parlem molt de moviments socials, però a vegades només contemplem elsque tenen un discurs pràcticament calcat al nostre. Hem parlat sempre detreball de base, però hem tendit a reduir aquesta base a aquella que ens és méspropera. Tots aquests tics, que fins a cert punt, com dèiem, poden ser fruitd’unes determinades circumstàncies històriques, s’han de començar a abandonar.Un projecte que aglutini tot el que vol aglutinar la Unitat Popular no es pot permetremantenir segons quines actituds. Hem d’entendre que construir la Unitat Popular vol dir canviarel xip i abandonar l’endogàmia, i que en cap cas això significa renunciar alnostre objectiu final: la creació de la República Socialistadels Països Catalans.

A Girona, des de fa almenys 8 anys, s’haintentat bastir l’embrió del que haurà de ser la Unitat Popular,intentant no caure en aquests tics que comentàvem. La CUP, fa mesos, va decidir queno faria cap coalició amb cap altra força política per a les properes eleccionsmunicipals, alhora que decidia intentar aglutinar el màxim de suports alvoltant de la candidatura. Es va fer una crida pública a tots els sectorsindependentistes, d’esquerres, ecologistes..., per tal que se sumessin al carrode la Unitat Popular.Aquesta crida va desembocar en el suport polític de les agrupacions locals deReagrupament i del PDR.cat (Pagesos per la Dignitat Rural Catalana), així comen la creació d’un manifest signat per centenars de persones significatives delmón associatiu, acadèmic, veïnal, cultural..., on s’exposa la voluntat que la CUP sigui present a l’Ajuntament.De moment no ha estat possible que altres organitzacions se sumin al projecte,però des de la CUPes té molt clar que l’objectiu segueix sent sumar encara molts més suports deles classes populars. Cal tenir en compte que Reagrupament o el PDR.cat no handonat només suport a la CUP,sinó que han recolzat un Programa polític d’Unitat Popular.

Lamentablement, altres sectors, que seguramenthaurien acceptat amb els ulls clucs el programa polític de la CUP si se’ls hagués ofert unpacte en exclusiva amb el que haurien tingut més protagonisme, han decidit no sumar-seal projecte amb l’excusa dels suports que aquest ha rebut. No deixa desemblar-me estrany canviar d’opinió respecte alguna cosa només perquè un altreen pensa el mateix, la lògica de “si a aquell li agrada a mi ja no em potagradar” em sembla, com a mínim, immadura. És curiós que aquells que ara espresenten com a anticapitalistes i sobiranistes (quan fins fa dos diesintentaven impedir que es portessin estelades a les mobilitzacions anticapitalistesunitàries), i que havien manifestat que no es presentarien a les eleccionsmunicipals gironines per manca de treball de base a la ciutat, ara corrin adefinir-se a si mateixos altaveu dels moviments socials i alternativad’esquerres a la CUP, centrant la seva campanya criticant el projecte de laUnitat Popular pels suports rebuts i intentant embrutir-ne la imatge ambmentides. Suposo que aquesta actitud pertany a la lògica de “si arribem a massagent vol dir que ens estem tornant reformistes”, quan hauria de ser al revés: Siarribem a gent diversa sense renunciar als nostres objectius vol dir que estemconvencent la gent, vol dir que ho estem fent bé. Malgrat el que diguin ara,però, el cert és que, a diferència de la CUP, la relació d’aquests sectors amb els moviments popularsde la ciutat s’ha limitat a aquells que els són absolutament afins, demostrantsempre una manca de voluntat i/o capacitat per treballar amb el gruix real delteixit associatiu de la ciutat. El seu convenciment de ser garants d’unasuposada raó i puresa revolucionària (visió que deixa el gruix de classespopulars, que no els segueix el joc, en un paper de simples ignorants) ha impedita aquest sector, intent rere intent, arribar als veritables sectors populars deGirona. Si repassem una mica la història veurem que aquesta situació no ésnova. A la Unitat Popularxilena també li va sortir una suposada “alternativa per l’esquerra”, igual compassa ara mateix a Veneçuela o al País Basc, per exemple. El paper que juguenaquests sectors crítics amb els processos revolucionaris és, com a mínim,discutible. Tot i així, estic convençut que una part d’aquestes persones (no totes),quan puguem explicar-los bé el projecte, acabaran afegint-se a la UnitatPopular, tal i com ha passat a altres viles i ciutats. I això serà molt positiu,perquè dins d’aquest sector, malgrat l’estratègia actual, hi ha gent disposadaa treballar de valent per fer realitat els valors de la justícia i lallibertat.

Així doncs, la CUP haurà de seguir treballantper tal que el màxim de sectors populars se sumin a la Unitat Popular, inclososaquells a qui ara mateix no hem aconseguit convèncer. No volem caure en elparany de creure’ns posseïdors de veritats absolutes o solucions màgiques. Tansols oferim feina i il·lusió, humilitat i honestedat, fermesa independentista id’esquerres. Perquè qui té la força de la raó és el poble, i és aquest poblehumil, tants anys trepitjat i silenciat, el que dirà prou, i amb la Unitat Popular, aconseguiràcanviar la història.

“Essentel poble govern, complirem el compromís històric que hem contret, de convertiren realitat el programa de la Unitat Popular”

Salvador Allende

Foto original: Toe

Caminem!

2011-03-31T23:54:00.003+02:00

Preparant la seu de campanya de la CUP de Girona.

Foto original: El Punt

Som!

2011-03-26T15:53:00.015+01:00

Aquest és el textque s’ha fet des de la CUPde Girona pels cartells de precampanya:

Som de Santa Eugènia i del Mercadal. Algunsestudiants i treballadors. Els de mitja vida i els de tota la vida. Els quid’un salt som a Sant Miquel. Som els qui fem fogueres per Sant Joan. I tambéaltres dies de l’any. Els qui acabem de sortir de l’ou. I els qui encara vamveure el Pont del Dimoni. Som els qui sortim al carrer per l’Onze. Tambéaturats i jubilades. Els de les llegendes de Girona. Som els qui ens alliberemcada Vint-i-vuit de juny. Els de Mas Ramada. També som de la comissió defestes. Els qui havíem anat al col·legi Groc. Les qui encara diem que no eraaixò, companys... Els qui juguem a la pista de Vista Alegre. Indecises a lesparadetes del Pont de Pedra. Els qui veiem girar el Tarlà. Som els qui cridemfort per l’U de maig. Alguns que vivíem a la Rodona. Els qui ensbanyem a la piscina de la Devesa al’estiu. I els qui ens banyem a la de Can Gibert a l’hivern. Llibres i roses ales parades de Sant Jordi. Els qui passegem per la Devesa sensepavellons. Que sigui Vuit de març cada dia! Els sardanistes a la plaça SalvadorDalí... i a la Miquel de Palol.Som els qui les passem força magres per arribar a final de mes. De la Creueta i de lesPedreres. I els qui les passem molt, molt magres. Els del carrer Migdia. Algunsdels qui vam viure a les barraques del Castell de Montjuïc. Els de la Marfàautogestionada... Hi som els del carrer Santa Clara. I els del carrerMaçana. Hem estat les treballadores en vaga. Els verdurers de la plaça delLleó. Petonejadors del cul de la lleona. Els qui volem que Campdorà tingui veu!Els dijous al vespre a la rambla. I a la festa major de Taialà. Alguns que vamperdre la Guerra Civil. Som elsartistes de les parets. Els del Güell, Onyar, Galligants i Ter. Les qui havíemtreballat a la Grober. Alguns saltencsadoptats. Som els expulsats del barri vell. Els qui volem festa i petards aSant Pau. Som mestres del Cassià Costal. Els qui no fallem mai a la festa majorde Sant Narcís. Aturem les guerres! Els del carrer del Carme enllà. Juguem abàsquet a Sant Josep. Els qui ens movem en bici. Som els músics senseequipaments. Els qui ens perdem per les fonts de Sant Daniel. Senyeres iestelades als balcons. Els de les hortes que encara ens queden. Som del Pont.Els de les Fires populars. I amb les associacions de veïns. Els de l’altrabanda de la plaça del Vi. Cada dissabte al mercat de la Devesa. Som lesveïnes del carrer de la Força. Els qui somdins les barraques per Fires. I els qui ens atipem de moniatos i castanyes. Somdels caus, dels esplais. També tenim llibretes blaves, tambors de Dixan ialguna foto del rei. Dels que passem la revetlla a fora muralles. Estudiem a la UdG. Somdels desesperats de la RENFE i lesobres del TAV. Correfocs i cercaviles.

SOM LA VEU DEL CARRER A L'AJUNTAMENT.

Duivichi-un-Dua (o noi de nois, o nen-cistell)

2011-03-13T16:30:00.001+01:00

“Es la historia de la prueba quemi madre me hizo cuando todavía era un bebé; una prueba para saber cómo seríayo. Se trata de una prueba india y es así: pones al bebé boca abajo en unacama. A un lado del bebé colocas un arco y una pluma, y una calabaza y unacesta al otro lado. Si el bebé es un chico, y coge el arco y la pluma… entoncestienes un chico, tal como se lo imaginan los tybo, un ser humano cuyatrayectoria sexual será como tiene que ser la trayectoria sexual de cualquierchico. Si el bebé es una niña y coge la calabaza y la cesta… entonces tienesuna chica cuya trayectoria sexual será como tiene que ser la trayectoria sexualde cualquier niña.

Pero si el chico coge lacalabaza y la cesta, o si la chica coge el arco y la pluma, entonces, en tybo,tienes un niño o una niña cuya trayectoria sexual será una trayectoria sexualde la que es mejor no hablar.

En indio hay palabras paradefinirte si eliges distinto a la mayoría de los chicos. No conozco la mayoríade esas palabras indias, pero sé que no se parecen a las palabras tybo. Esaspalabras indias significan “hombre-cesta” o “mujer-arco”. Y también está lapalabra berdaje.

Ida contaba la historia de miprueba del siguiente modo:

- La Princesa reunió a todaslas chicas en su habitación; Ellen Finton, Gracie Hammer, yo y ella.

Allí estábamos, las cuatroexcelentes prostitutas de Excellent, Idaho, y este bebé. La Princesa pone un arco yuna pluma a un lado del chico en la cama. Pone una calabaza y una cesta en elotro lado. Acto seguido nos dice: “Mirad!”. Y nosotras miramos. El chico siguesin hacer nada. Observamos un rato más. Él sigue tumbado. Estoy a punto desalir del cuarto cuando el bebé se da la vuelta. ¡Es la primera vez en su vidaque el bebé se da la vuelta! Nos ponemos a boquear, a aplaudir y a decirmonerías. Y luego, no lo creeríais nunca, no os creeríais lo que hizo estechico: ¡Se viene hacia mí! ¡Hacia mí! Y me agarra de las plumas… ¡De la boa deplumas!”

“De lo que Dellwood Barker medijo de los berdajes entendí lo siguiente: hombres que follan con hombres ymujeres que follan con mujeres es el mismo acto, no importa cómo lo llames, noimporta qué lengua hables, no importa qué palabra uses. Pero las palabras queusas en indio para esos hombres que follan y esas mujeres que follan tienen unsignificado distinto a las palabras tybo para describir a esos hombres quefollan y a esas mujeres que follan.

(…)

- Depende del tipo de personaque fueras, qué tipo de berdaje eras; si querías vestirte como una mujer yquedar-te con los niños, entonces así eras y así te comportabas. Si vivíassolo, con tu tipi apartado de los otros, y eras un berdaje suficientementepoderoso como para conseguir un hombre distinto cada noche, entonces así eras yasí te comportabas. Algunos berdajes eran temidos guerreros porque su medicinaera muy poderosa.

Cuando llegaron los misioneroscristianos una de las primeras cosas que hicieron fue matar a los berdajes ennombre de su dios; los misioneros sabían que librándose de los berdajes selibraban de buena parte de lo indio.

Y casi lo consiguen- dijo Dellwood.”

El hombre que se enamoró de la luna (The man who fell in love with the moon), de Tom Spanbauer.

Comencem!

2011-03-05T02:31:00.001+01:00

Pa negre i la ràbia espanyolista i homòfoba

2011-02-16T00:51:00.004+01:00

Joan Pujolàs i Vilar
(publicat a llibertat.cat)

Arran de l’aclaparadora victòria del film Panegre a la gala dels Premis Goya (de l’Academiade las Artes y Ciencias Cinematográficas de España), l’extrema dretaespanyola ha aprofitat per tornar a carregar contra tot allò que faci olor decatalà, de progressista i d’homosexual. Ja amb l’entrega dels Premis Gaudí, queatorga l’Acadèmia del Cinema Català, aquests mateixos sectors van començar una campanyade desprestigi contra el cinema fet a casa nostra.

Els darrers dies, des d’altaveuscomunicatius com els del grup Intereconomía,s’han començat a repetir incansablement idees com que el cinema espanyol estàdominat per un suposat “lobby català, gai i d’esquerres”, literalment. S’haafirmat que Pa negre havia guanyat perquè era propaganda política delsperdedors de la Guerra Civil,perquè denunciava la persecució a l’homosexualitat i perquè estava feta iproduïda per catalans. També perquè la seva productora, Isona Passola, éscatalanista i perquè el seu director, Agustí Villaronga, és gai (que Villarongasigui mallorquí prefereixen obviar-ho, que encara alimentarien ells solets elfantasma dels Països Catalans). I ho diuen així, talment com si de la propagandafeixista de la dictadura franquista es tractés. Sense manies, amb tota la caradura possible, amb tota la ràbia i tot l’odi que els caracteritza.

Ja sé que no descobreixo res nou si dic quela croada de l’extrema dreta contra el nostre poble i contra tot allò quedesobeeixi la seva moral ultracatòlica està pujant cada vegada més de to,alimentant la violència contra tot allò que li és advers. No és nou, però calseguir denunciant-ho.

En el fons, el que fa més ràbia a aquestspersonatges sinistres, a part de que lesbianes, gais i transsexuals no estiguemtancats en camps d’extermini, que és el que voldrien, és la cada vegada majorqualitat del cinema català i la voluntat rotunda dels professionals de casanostra d’anar-se desmarcant del cinema espanyol. El que els fa més por és “lalluita per la nostra República, del cinema o del que sigui”, en paraules del’actor Jordi Dauder al recollir el premi Gaudí d’Honor d’aquest any, amb elpuny alçat.

Isona Passola, recollint elGoya a la millor pel·lícula, va agrair a la “gent del cine” el fet d’havervotat una pel·lícula rodada en català, d’haver votat “per la diversitat”. Laresposta van ser aplaudiments més o menys sincers i alguna cara llarga al patide butaques. La bona notícia, però, no hauria de ser que els espanyols més progres ens facin el favor de votar-nostot i atrevir-nos a utilitzar la nostra llengua per filmar les nostrespel·lícules, sinó no haver de tornar mai més a uns premis de l’acadèmia de cined’un dels estats que ens està ocupant, a no ser que sigui en la categoria demillor pel·lícula estrangera.

Chavela

2011-02-05T18:32:00.000+01:00

Arran d'una entrada d'una amiga al seu blog, que no enllaço perquè s'enfada, he redescobert a Chavela Vargas, i l'he trobada més diva i brutal que mai. Escoltar-la, i sentir-la, és tota una declaració d'intencions.

Comença el procés participatiu per al programa electoral de la CUP de Girona

2011-01-26T23:11:00.003+01:00

"Els dijous parlem de Girona" és el nom que, des de la CUP de Girona, hem posat al procés participatiu que hem engegat per a la redacció del nostre programa electoral. Consta d'un conjunt d'actes (que anomenem punts de trobada) sobre diferents temàtiques, en què obrim la porta a les entitats i ciutadania per tal que facin aportacions als diferents apartats del programa electoral que estem preparant per a les eleccions municipals del proper mes de maig.

Un cop culminats els diferents punts de trobada, incorporarem les conclusions i les aportacions que n'hagin sorgit al programa electoral. Aquest procediment, que ja vam començar a utilitzar a les eleccions municipals del 2007, permet posar a debat les nostres principals línies programàtiques, i garanteix que les nostres propostes estiguin vinculades a les necessitats reals de la ciutadania gironina. Així doncs, entre el que queda d'aquest mes de gener i durant els mesos de febrer i març, us convidem a participar, d'una manera o altra, d'aquest procés que estem iniciant, i a fer-vos vostre, en la mesura que pugueu, el programa electoral que estem elaborant per Girona.

Candidatura d'Unitat Popular (CUP) de Girona

Calendari de Punts de Trobada

Dijous 27 de gener. A les 7 a L’Estació-Espai Jove

Energia: Les energies renovables ara: casos pràctics

Dijous 3 de febrer. A 2/4 de 8 a L’Estació-Espai Jove

Joventut: Per una Girona que pensi en el jovent: què ens cal?

Dijous 10 de febrer. A 2/4 de 8 al Centre Cívic Ter

Habitatge: Habitatges buits? Propostes i solucions

Dijous 17 de febrer. A 2/4 de 8 al Centre Cívic Pont Major

Gestió de residus: El Porta a porta vs. altres sistemes de gestió de residus

Dijous 24 de febrer. A 2/4 de 8 a la Casa de Cultura

Educació: Com afavorir la cohesió social en les comunitats educatives

Djious 3 de març. A 2/4 de 8 a la Casa de Cultura

Sociolaboral: La defensa dels drets socials i laborals

Dimecres 9 de març. A 2/4 de 8 espai per definir

Aigua: La nova cultura de l'aigua a Girona

Dijous 10 de març. A 2/4 de 8 espai per definir

Cultura: Quines barraques i Fires de Sant Narcís volem, l'any 2020?

Aturem la retallada de les pensions!

2011-01-26T22:50:00.003+01:00

La família borda

2010-12-28T01:32:00.001+01:00

Joan Pujolàs i Vilar

Sempre és agradable estar envoltat de gentsemblant a tu, especialment si és gent com tu en allò que et fa diferent delsque t’envolten normalment. No és que no estigui bé estar amb gent diferent, peraprendre coses noves, punts de vista diversos…, i, de fet, mai hi ha ningúexactament com tu, òbviament. Però a vegades és necessari estar amb gentsemblant per poder compartir allò que t’importa, allò que sents, allò que vius,de manera que se t’entengui més o menys bé i més o menys ràpid. Per no haverd’explicar sempre la història des del principi, per partir d’una base comuna.Si et toca estar amb gent amb la que no comparteixes cap interès, aviat etquedes sense tema de conversa.

Tot això, però, com que els humans tendim aagrupar-nos amb els semblants (allò de “Déu els fa i ells s’ajunten”), nosempre ho valorem. Per exemple, si ets independentista i tens la sort d’estarenvoltat d’independentistes en la teva vida quotidiana, no valores el fet de nohaver d’estar justificant el teu independentisme contínuament. Si parles catalài estàs envoltat de gent que el parla, o com a mínim l’entén, no valores el fetde no haver-te d’esforçar sempre a parlar una altra llengua. Tinc la sortd’estar envoltat d’una família i un grup d’amics i amigues amb els qualscomparteixo moltes coses, i ho valoro, ells ho saben.

Hi ha una part de mi, però, una part que perdiversos motius em configura totalment, que només puc compartir amb la mevaaltra família, la família borda, la desviada. I com que és la que veig menys,sovint és la que trobo més a faltar. El Nadal és una època per estar enfamília, diuen, i compartir un dinar d’escudella i carn d’olla de la Tieta (amb majúscules) ambaquesta altra família que sovint em recorda tant Le Fate Ignoranti, i que m’estimo tant, amb altes dosis de tendresai alhora de frivolitat (perquè la vida sigui menys dogmàtica i més divertida), éssimplement imprescindible i fabulós.

Religió i visita papal

2010-10-29T13:14:00.004+02:00

Joan Pujolàs i Vilar

(publicat a llibertat.cat)

Arran de la propera visita del cap de l’EsglésiaCatòlica a Barcelona, el 7 de novembre vinent, em vénen al cap diferentsreflexions.

Sempre he pensat que cal ser curosos ambels, diguem-ne, assumptes religiosos, per allò de personal (i personalitzador)que tenen (o poden tenir). Potser per tradició familiar, o per contextsociocultural, o per motius de feina, d’amistat i per certa sensibilitat enaquest aspecte que m’han transmès al llarg de la vida, mai m’he acabat desentir còmode amb les crítiques genèriques contra les religions (i les personesreligioses), així, en termes amplis. Crítiques, a vegades, fruit dereduccionismes simplistes. En canvi, mai he dubtat a fer una crítica sagnantcontra determinades maneres d’entendre la religió, contra el fonamentalismereligiós, sigui quin sigui, contra la jerarquia catòlica, i, evidentment,contra l’intent d’imposar determinades visions de la religió i determinatsvalors (sovint propis només d’una part de creients) a la resta de la població(creients i no creients). Sempre he defensat, evidentment, la laïcitat d’allòpúblic, de l’Estat.

Respecto, doncs, les creences religioses decadascú, sempre i quan estiguin basades en el respecte cap a la resta depersones i no siguin adoctrinadores ni amb voluntat d’imposar-se a la resta.Rebutjo, alhora, les visions que atorguen menys potencial transformador a lespersones religioses pel simple fet de ser-ne, i crec que la Història està plenad’exemples que contradiuen aquesta visió. Amèrica Llatina i la Teologia del’Alliberament són exemples recurrents quan es vol relativitzar l’odi cec dedeterminats sectors cap a tot allò que faci olor de religió. Són recurrentsperquè són, em sembla a mi, prou aclaridors. Qui pot titllar d’ignorant, d’inculte,de reaccionari o de fonamentalista a Pere Casaldàliga, per exemple? En allòhumà de les religions, doncs, no crec en veritats absolutes, ni per afirmació (lareligió fa persones millors), ni per negació (la religió fa persones pitjors),malgrat que és cert que, per la manera majoritària en què s’ha estès al llargdels segles (imposició, dogmatisme, irracionalitat, superstició...) la religió hatendit, i tendeix, a fer persones menys lliures i menys crítiques amb ellesmateixes i amb el món que les envolta.

Dit això, especificat quin és el meu punt departida, vull remarcar els motius pels quals estic absolutament en contra de lavisita del cap de l’Església Catòlica i de l’Estat del Vaticà a Barcelona, motiuspels quals crec que cal participar a les mobilitzacions contra la seva visita.

Malgrat la suposada aconfessionalitat del’estat, a l’estat espanyol se segueix finançant amb diners públics al’Església Catòlica. La Conferència Episcopal espanyola representa els sectors més reaccionaris delscatòlics de l’estat, i utilitza aquests diners per promoure l’espanyolisme mésranci i les posicions més conservadores. Sectes fonamentalistes com l’Opus Deicontrolen multitud d’escoles, sovint concertades amb l’administració pública,on es transmeten valors contraris a la tolerància i al respecte.

La jerarquia catòlica intenta imposarconstantment una determinada moral a la societat, tant als ciutadans catòlicscom als no catòlics. No respecta el dret de cadascú a pensar lliurement i acreure en els valors que vulgui. Alhora, nega el dret a les dones a decidirsobre el seu propi cos, imposa una determinada visió de la sexualitat icriminalitza a les minories sexuals, titllant-les de malaltia. L’Església, amés, intenta evitar l’ús del preservatiu, col·laborant d’aquesta manera al’extensió de la SIDAarreu del món.

No seré jo qui digui quècal fer a la gent catòlica de base del nostre país, però, per tots aquestsmotius esmentats i altres, penso que totes les persones (creients, agnòstiqueso atees) que defensin els valors de la llibertat, de la justícia i del respectehaurien de manifestar-se activament contra la visita papal a Barcelona (o aqualsevol altre lloc) i en contra de les visons absolutistes i irracionals deles religions.

Bones Fires a tothom!

2010-10-28T11:06:00.001+02:00

Entrevista a La Directa

2010-10-16T10:34:00.005+02:00

Felicitats a la gent de La Directa pels 200 números!

Versió sense editar de l'entrevista publicada al número 200 de La Directa:

Joan Pujolàs i Vilar

Girona. Educador social i militant del col·lectiu Brot Bord

foto: Toe (La Directa)

- Quina és la noticiaque voldries veure publicada o no voldries veure publicada mai a la Directa?

Com que la pregunta no especifica límits, m’agradaria llegir-hila notícia de la creació de la República Socialista dels Països Catalans, perquèvoldria dir que hauríem fet molta feina i que, alhora, encara tindríem un llargcamí per recórrer fins a arribar a Itaca, un camí que sense cap mena de dubteseria apassionant, ple de dificultats, però també ple de reptes, il·lusions,esperança...

El que no voldria llegir-hi mai més és la notícia d’una agressióhomòfoba o transfòbica.

- Per quina raó et vassubscriure a la Directa?

Per donar suport a un projecte fet des de la base, rigorós, queomplia (i omple) un buit que feia massa anys que existia. Projectes com La Directa no són nomésnecessaris o importants, són imprescindibles.

- Si vinguessis a unaassemblea general què proposaries de canviar, millorar o afegir?

A vegades ja es fa, però crec que caldria tractar sempre elstemes des d’un punt de vista menys intern, endogàmic fins i tot, i creure’s quepodem tenir un mitjà de comunicació realment “apte per a tots els públics”, ésa dir, pensat per arribar al gruix de la població d’aquest país, amb unenfocament i un llenguatge que pugui entendre tothom. Crec que sovint, a totsplegats, se’ns fa difícil fer arribar la nostra visió de les coses més enllàdels cercles més militants, i La Directa a vegades crec que també peca d’això.

M’agradaria també que el projecte defensés mésdesacomplexadament el marc nacional dels Països Catalans.

- Al marge de la Directa, com t’informes?

M’informo bàsicament al carrer, treballant, militant i debatentamb els companys i companyes. També per ràdio, llegint el diari fent un cafè i ambdiferents portals i diaris digitals, com per exemple Vilaweb o Llibertat.cat.

- On, amb qui i quan llegeixes la Directa? La comparteixes?

A casa, tot sol, quan troboun moment de tranquil·litat, o assegut a la barra del Casal Independentista ElForn de Girona, amb els amics i amigues.

Tancat per vaga general

2010-09-28T22:32:00.001+02:00

Us tornarem tanta misèria

2010-09-07T23:56:00.000+02:00

Joan Pujolàs i Vilar

Que segueixi lamúsica, sobreviurem

Ara que sembla que tothom, al nostre entorn i al nostrecontext, ha decidit convertir-se en gay friendly,ara que sembla que a tothom li agrada tenir un amic gai o una tieta lesbiana,ara, quan sembla que hem arribat a cotes d’acceptació i de tolerànciainimaginables fa un temps, és quan tinc la sensació que som davant d’unprecipici.

Un amic meu (fins i tot els amics imaginaris poden acabar sentamics de veritat), sempre diu que hi ha dos tipus d’heterosexuals, els que ensodien a la cara i els que ens odien d’amagat. Per ser justos, caldria afegir elgrup dels que no ens odien. El problema rau en què no n’hi ha prou amb què noens odiïn. I això potser ja és demanar massa, quan tenen tot el que volen icreuen que qui vulgui pot tenir-ho (perquè “ara les coses han canviat molt” itot això).

Sóc conscient que estic agafant un to perillosamentessencialista, però, comptat i debatut, això no és res més que un exercici dereflexió sense més pretensions, per tant em prendré aquesta llicència. En unaèpoca en què tot allò en el que creus sembla que s’ensorri, no vindrà pas dedesmuntar, encara que sigui per un moment, un altre antic pilar de la mevamanera d’entendre la vida. De la meva pròpia ortodòxia, diria un altre amic.

Sense parlar d’altres països i contextos on l’homofòbia i latransfòbia són tan violentes i terribles com ho han estat sempre, i qui honegui o ho relativitzi és un feixista, al nostre context (l’Europa del segleXXI), n’hi ha prou amb ser un ignorant per relativitzar-les. I que atrevida quearriba a ser la ignorància! Vivim un moment delicat, perquè podem seguiravançant, ja no en drets sinó també en llibertats, o podem quedar-nos estancatsen aquesta falsa normalitat que ens han volgut fer empassar, la normalitat delsheterosexuals, l’única que ara per ara semblen estar disposats a acceptar (queno pas a celebrar). I aquí, o juguem bé les nostres cartes, o aconseguim fer-hoentendre a la majoria de lesbianes i gais (les trans segurament ho entenen moltmillor) o ens quedarem sols cridant a les cantonades, envoltadesd’heterosexuals que ens odien i de lesbianes i gais que es conformen si no elslapiden a la plaça de l’ajuntament.

És cert que després d’una vida de merda, de burles, insults ipallisses, tenim dret a ser feliços, i és cert que cansa anar sempre amb lapancarta i el megàfon sota el braç, però hem d’entendre que mai podrem serfeliços en aquesta societat que no ens vol, imitant el model de vida heterosexual,ni tampoc tancats al nostre propi món. Per tant, intentem viure contents enaquest llarg camí cap a la felicitat, però tinguem clar que, al final, lafelicitat haurà estat això, el camí cap a la justícia i cap a la llibertat, elcamí cap a una societat nova on tothom hi tingui un lloc.

Perquè ja no vivim de la seva tolerància ni de la seva simpleacceptació. Exigim que celebrin la nostra existència, igual que celebren laseva. I pel que fa a aquells que tinguin previst seguir-nos odiant, a la cara oa l’esquena, que sàpiguen que no ens quedarem atemorits a casa. Els carrers deles nostres viles i ciutats s’afartaran de veure’ns brillar amb les nostresplomes de colors, i qui gosi interposar-se al nostre camí no només es menjaràles nostres plomes sinó també els nostres punys.

Sí, som unes rabioses i estem ressentides, què esperàveu?

I'm here, I'm queer (Londres.3)

2010-08-05T16:52:00.000+02:00

O la ciutat on les drag's canten de veritat...

Duckie (Royal Vauxhall Tavern), Vauxhall, Londres

Molly Moggs, Soho, Londres

Strawberry Fields Forever (Londres.2)

2010-08-05T11:35:00.004+02:00

Estudis Abbey Road, Londres

Workers of all lands unite (Londres.1)

2010-08-04T18:54:00.000+02:00

Workers of all lands unite

Tomba de Karl Marx, cementiri de Highgate, Londres.

Que surt el sol de nou...

2010-07-25T12:43:00.002+02:00

Més dives que mai. Estimo a aquesta gent.

Girona també entén (a vegades)

2010-07-24T20:13:00.000+02:00

Quan un país inventat guanya un mundial de futbol

2010-07-12T23:46:00.004+02:00

Joan Pujolàs i Vilar

Quan la selecció d’un país inventat guanyaun mundial de futbol, els imperialistes surten de sota les pedres per demostrar-nosque ells sí que són espanyols.

Quan un país creat a sang i foc guanya unmundial de futbol, els nacionalistes d’una nació que no existeix omplen elsseus balcons de banderes amb passat (i present) feixista, mentre nosaltresn’onegem altres de llibertat i justícia.

Mentre la selecció d’un estat mantingut ambl’amenaça de l’exèrcit guanya un mundial de futbol, els que volemalliberar-nos-en protagonitzem la manifestació independentista més gran de lahistòria del nostre país.

Que milers de persones, als Països Catalans,celebrin la victòria de la roja no ésres més que la prova clara i evident que tenen por i que estan rabiosos. Quediumenge al vespre milers de catalans ens en anéssim cap a casa corrent per nohaver de veure segons què i estalviar-nos els problemes de fer algun disbaratno és res més que la prova que aquesta Espanya casposa, patètica i decadent és unmonstre a punt de morir. Les proves d’un conflicte polític que ja no es pot niamagar ni aplaçar.

Que celebrin el mundial de futbol, quenosaltres celebrem la dignitat d’un poble que no es rendeix. I aviat, lallibertat. Com va dir un amic i company: passarà,ens en anem.

Sóc trans, no estic malalta

2010-06-27T23:25:00.000+02:00

28 de juny de 2010: Avui més que mai, en lluita per les llibertats LGT

2010-06-26T11:43:00.004+02:00

Davant d’un nou 28 de juny, dia internacional per l’Alliberament Lèsbic, Gai i Transsexual (LGT), l’MDT vol fer arribar un seguit de consideracions.

El dia internacional per l’alliberament Lèsbic, Gai i Transsexual se celebra el 28 de juny per recordar que va ser aquest mateix dia, de l’any 1969, quan va néixer el moviment d’alliberament LGT. Aquell dia, per primera vegada a la història, al bar Stonewall Inn de Nova York, lesbianes, gais i trans van decidir plantar cara. Plantar cara a la policia que els volia identificar, i plantar cara a la repressió, a l’homofòbia i a la transfòbia. Els avalots van durar 5 nits i 5 dies. L’origen del 28 de juny, doncs, ens evoca a la lluita i a la mobilització. 41 anys després, cal que recordem perquè i com vam començar a dir prou.

Als Països Catalans, constatem que d’uns anys ençà s’han assolit, gràcies a aquesta mateixa lluita i mobilització, determinats drets que fins aquest moment havien estat negats a lesbianes, gais i transsexuals. Sense cap mena de dubte, aquests avanços legals necessaris han contribuït a equiparar en drets formals als ciutadans d’aquest país, independentment de la seva opció i/o identitat sexual. L’obtenció d’aquests drets formals, però, lluny de portar-nos a una igualtat real, ha servit sovint per fer callar un moviment que sempre s’ha caracteritzat per qüestionar i combatre l’arrel del problema. Ens han venut uns drets (que legítimament ens pertanyen) a canvi del nostre silenci, amb l’argument que ara ja no tenim res a exigir.

Contínuament se’ns diu que les reivindicacions del moviment ja estan assolides, però no cal gratar gaire per adonar-se que això no és cert. Milers d’adolescents d’aquest país viuen atemorits pel fet de ser lesbianes, gais o transsexuals. Les agressions homòfobes continuen produint-se, malgrat que la majoria no surten mai a la llum per la por de les víctimes a reconèixer públicament el motiu de l’agressió. Les persones transsexuals continuen sent considerades malaltes. L’homofòbia i la transfòbia institucional i social continuen avançant malgrat la suposada igualtat que se’ns ha ofert. I si mirem més enllà del nostre país veurem que a molts estats del món segueixen vigents penes de presó i fins i tot de pena de mort pel fet de ser homosexual i/o transsexual.

Les mesures reformistes que s’han aprovat els darrers anys, doncs, lluny d’acabar amb l’homofòbia, han afavorit un encaix del moviment LGT en les normes socials del sistema patriarcal. Com ja sabem, el sistema, quan li convé, és capaç d’adaptar-se per evitar ser destruït. I exactament això és el que ha fet amb les reivindicacions de lesbianes, gais i transsexuals. Se’ns han donat engrunes per evitar que reclamem el pa sencer. Si acceptem certes normes, se’ns respecta. Si complim la nostra part del “tracte”, se’ns accepta. Avui, al nostre país, una parella de lesbianes o de gais té alguna possibilitat de ser acceptada socialment si es casa, si adopta una criatura i si es comporta exactament com si d’una parella heterosexual tradicional més es tractés. El sistema patriarcal alimenta el capitalisme perquè posa a disposició d’aquest cèl•lules estables de producció i consum. Si gais i lesbianes acceptem encaixar en aquest esquema ja no fem tanta nosa. Es vol acabar, d’aquesta manera, amb un moviment que històricament ha suposat una amenaça important per a aquesta estabilitat patriarcal i capitalista.

S’ha intentat, i a voltes aconseguit, convertir les nostres sexualitats i els nostres cossos en una mercaderia. El “negoci rosa” ha estat vist pel capitalisme com una forma no només de destruir el bagatge revolucionari del moviment LGT, sinó també d’aprofitar-se’n. La creació de guetos dedicats al públic LGT amb un poder adquisitiu alt, amb bars, discoteques, botigues, hotels..., compleix un doble objectiu: primer, fer negoci a partir de determinades sexualitats no normatives, i segon, mantenir-nos apartats i amagats per tal que aquells que no ens vulguin veure no ho hagin de fer. És a dir, el sistema ens estigmatitza, ens margina, i després fa negoci amb la solució que ens ofereix per aquesta mateixa marginació.

Paral•lelament, la normalitat que se’ns ofereix passa sempre per respectar i acatar els rols de gènere i d’opció sexual, així com les identitats sexuals normatives. Se’ns aboca a complir estrictament uns tòpics determinats. És hora de qüestionar aquests clixés, com també és hora d’exigir la despatologització de la transsexualitat, que continua essent considerada una malaltia als manuals internacionals de medicina.

Per tant, queda clar que ens queda molta feina per fer, i des de l’MDT constatem que, en un temps en què sembla que hi ha qui vol convertir la lluita LGT en un circ despolititzat, capitalista i espanyolitzat, és només la mobilització activa i conscient la que ens permetrà continuar avançant en la conquesta de les nostres llibertats.

L’MDT vol fer una crida a lesbianes, gais, trans i intersexuals, al moviment feminista i al conjunt del poble català a participar activament en les diferents mobilitzacions que tindran lloc al nostre país al voltant del 28 de juny. Per exigir que no volem integrar-nos en una societat que ens discrimina, sinó que volem construir conjuntament una nova societat justa i igualitària per tothom.

Visca el 28 de Juny!

Visca la lluita del moviment Lèsbic, Gai i Trans!

Moviment de Defensa de la Terra, juny de 2010

Esquirols

2010-06-19T17:50:00.001+02:00

Avui, a l'Auditori de Barcelona, recuperarem una part de la nostra història. Aquesta esquirolada promet, sí senyor!

28 de juny, dia internacional per l’Alliberament Lèsbic, Gai i Transsexual. Girona 2010: Pel dret al propi cos

2010-06-13T17:10:00.001+02:00

Divendres 25 de juny, 23:30h, al Peach (c/ Barcelona, 177-179, Girona)

Festa per l’Alliberament

Dilluns 28 de juny, 20h, Pont de Pedra

MANIFESTACIÓ

Organitza:

Comissió Unitària 28 de Juny de Girona [FAGC + GLG + Girona Orgullosa + Brot Bord]

Per un dia de l'Ira Gai

2010-06-08T22:32:00.004+02:00

S'acosta un nou 28 de juny, i ho aprofito per recuperar un article de fa uns anys de Javier Sáez, de hartza.com. L'article cal contextualitzar-lo a Madrid, que és d'on és l'autor.

Por un Día de la Ira Gay

Javier Sáez

Se avecina otra Gay Pride, otra marcha del Orgullo Gay. Los borreguitos de nuevo por el sendero que autoriza el poder, de Alcalá a Sol. Luego, vuelta al silencio durante otros 12 meses. Desfile de chulazos, modelitos, banderas arco iris, carrozas de la peseta rosa y drags a ritmo de Mónica Naranjo o Alaska. Miles de personas, se esperan 30.000, 50.000, 1 millón. Luego quedarán las serpentinas en las calles, las lentejuelas caídas, las plumas que se han liberado durante un par de horas. Bien, y ¿qué hemos conseguido después de 20 años de Gay Pride? Casi nada. Cero con algo. Ni derecho al matrimonio, ni el fin de la homofobia, ni políticas serias contra el sida, ni disculpas de la iglesia, ni respeto en los medios de comunicación. Resulta patético que esos miles de gays y lesbianas que salimos a la calle el 28 J lo hagamos riendo, bailando y cantando, pacíficamente, desfilando por la calle ordenadamente. ¿A qué viene tanta alegría? Después de tantas tomaduras de pelo, de tantas agresiones homófobas, de tanto silencio institucional, de tanta política sanitaria genocida, de tanto represor en el armario, lo que falta en esta manifestación es la RABIA. El 28 J deberíamos tomar las demás calles, los colegios, las iglesias, los bares, los cines, las emisoras de radio, desfilar por los pueblos. Deberíamos asaltar el ministerio de sanidad, apedrear el ministerio de educación, atacar a la policía, okupar las televisiones. Tendríamos que mostrar nuestra ira, acabar con esta paz cobarde e inútil. Todo ha quedado en un baile de gratitud domesticado: ahora tenemos una zona rosa de bares en cada gran ciudad, unas cuantas revistas rosas que hablan de ese mercado rosa, una minoría de gays y lesbianas que puede disfrutar del placer rosa, ¿y qué más? ¿Qué hay de l@s transexuales a los que se sigue negando todos los derechos, de los comentarios homófobos en la televisión y en la prensa, de los artículos científicos donde se investiga el origen de nuestra rareza, de la represión en los cuarteles y en las cárceles, de los gays, lesbianas y trans que viven en los pueblos bajo el terror, de las parejas que no pueden adoptar un niño, de los que mueren de sida por la avaricia de la industria farmacéutica y la negligencia de las autoridades, de los niños mariquitas atacados por los compañeros, de los policías que nos persiguen e increpan en los váteres, de las lesbianas que han reducido al silencio? ¿Tod@s es@s también desfilarán alegres y contentos el 28 J, tienen tanto que celebrar? El espíritu de rebelión y cabreo que estaba en el origen de los incidentes del 28 J de Stonewall se ha perdido por completo, pero no han desaparecido las causas que lo motivaron. Vivimos en una amnesia estéril, unos atrapados en la inercia del capital y sus destellos, otros bajo el miedo y el silencio que se sigue promoviendo desde todas partes, ante el inmovilismo absoluto del poder político, tanto del PSOE como del PP, y ante el silencio subvencionado de los grupos asimilacionistas de gays y lesbianas, que no tienen reparos en dejarse visitar por políticos de uno y otro signo días antes de las elecciones.

El 28 J ha perdido su faceta política y de lucha, y por tanto, ha perdido todo su sentido. Se ha convertido en una imitación de la Pride de EEUU, de Francia o de Australia, es decir, de aquellos lugares donde el capitalismo ha asimilado a los gays y lesbianas convirtiéndolos en meros consumidores, cuando no en grupos de presión utilizados por los partidos políticos. Si ese es nuestro destino, que San Genet nos coja confesados.

Eudald

2010-05-18T11:39:00.010+02:00

Fragment de Quan deixàvem de ser infants, Vicent Andrés Estellés des del fons de la memòria, de Gemma Pasqual i Escrivà

Un dia, el pare Cassany em va demanar un favor. Em vaig sentir la persona més feliç del món, aquell gran home de Déu em necessitava, ara podia pagar-li d’alguna manera tot el que havia fet per mi. Arribava un seminarista nou, l’Eudald Pomares, fill d’una família adinerada i influent de València. Volia que m’ocupara personalment que el xicot es trobara a gust al seminari. Era un peix massa gros per a deixar-lo escapar.

– A més a més sembleu predestinats, ja que a causa dels vostres cognoms compartireu pupitre i habitació. Em sembla que també és un bon amant de Shakespeare, com nosaltres.

A mi no em feia el pes fer de mainadera d’un nen ric. Però, com que m’ho havia demanat el pare Cassany, vaig acceptar de bon grat.

La primera vegada que vaig veure l’Eudald em va causar un gran daltabaix interior. Era alt, fort, amb els cabells rulls i negres i els ulls més blaus que la mar. Em va recordar un retaule de sant Esteve que hi havia a l’església, on hi havia dibuixat un home jove, imberbe i vestit amb la dalmàtica. Jo havia passat hores observant aquesta obra d’art, admirant la bellesa d’aquest gran màrtir.

De tant nerviós que em vaig posar, a penes vaig encertar a pronunciar sense embarbussar-me algunes paraules de benvinguda. A poc a poc em vaig calmar i vaig intentar semblar una persona normal i no un tanoca amb aspiracions religioses. No va semblar que ell s’adonara del meu nerviosisme i em va dedicar un ample somriure que quasi em fa rodar el cap.

De seguida vam fer bona gavella. Ens unien moltes coses, tal com ens havia dit el pare Cassany. El nostre amor per la literatura, pels estels i el fet que tots dos teníem una vocació clara. Estàvem condemnats a entendre’ns, ja que restàvem junts les vint-i-quatre hores del dia. Al matí als estudis i a la nit admirant les constel•lacions o fent-nos confidències a la mateixa habitació que compartíem. Fins i tot planejàvem junts el nostre futur. Havíem decidit que ens faríem missioners per poder viatjar pel món predicant la paraula de Déu. El fet cert és que era ell el qui tenia una veritable dèria per batejar els negrets de l’Àfrica, segons l’argot del seminari. He de confessar que a mi tant em feien els negrets, jo ja tenia prou problemes per a preocupar-me d’una gent que no coneixia. A mi m’atreia la idea de recórrer el continent africà de la mà del meu amic Eudald. Era capaç de fer qualsevol cosa per tal de no separar-me’n.

M’havia enamorat, per primera vegada a la vida. Per molta lluita interior que es va establir dintre meu, era molt difícil negar l’evidencia. Resava i resava per tal d’oblidar-lo, però no podia. Ara sí, que aniria a l’infern, per culpa de la meua perversió, de la meua malaltia, aquesta que m’acompanyava des que era petit i que em feia observar els xicots ben igual que observava els formiguers, ben igual que el meu amic Vicent observava les xicones. Amb tot, em negava a mi mateix l’homosexualitat. No m’agradaven els homes, només l’Eudald. L’estimava d’una forma pura, no sexual. Apartava de mi tots els pensaments impurs amb molt d’exercici físic i moltes dutxes fredes.

Era el meu secret més amagat. M’encantava en el rostre d’aquell ésser perfecte. Quan el mirava, hi deixava els ulls, n’estava molt enamorat. No volia separar-me’n ni un minut. Els caps de setmana, quan tornava a Burjassot, eren un suplici. Comptava els minuts, els segons que em faltaven per a tornar al costat del meu estimat Eudald. A poc a poc vaig anar allunyant-me del meu amic Vicent. Ell compaginava els estudis amb mil i un oficis. Acabada la guerra va començar a treballar de forner, com el seu pare, i després d’orfebre, de mecanògraf, d’ordenança. Sempre estava molt ocupat, era una necessitat, la postguerra era dura. Per a ell, les coses no eren tan fàcils com per a mi. Jo només havia de lamentar-me i estudiar, d’altres coses pràctiques ja s’ocupava el Santiago. El Vicent continuava escrivint i el poc de temps que li quedava lliure el dedicava a les xicones, l’altre plaer de la seua vida. El meu plaer, a més d’il•legal era pecat. L’església de postguerra, amb el seu objectiu de recristianitzar la societat, i amb el consentiment de l’ordenament jurídic i de les autoritats del règim franquista, va pretendre encotillar els comportaments dels ciutadans en el marc dels paràmetres d’una estricta moral cristiana. Les exhortacions a favor de la «moralització dels costums» evidenciaven el monopoli eclesiàstic d’una moralitat pública que es reduïa al combat contra la sexualitat fora de la seua funció procreativa dintre el matrimoni. La vigilància i la condemna eclesiàstiques s’estenien a tota mena de manifestacions i de situacions que, per acció o per omissió, pogueren desvetllar el desig sexual. Aquest que no em deixava viure i jo reprimia per tal de ser un bon seminarista i no condemnar-me per sempre més a l’infern. Que jo sempre tant temia i tant em recordava aquella nit al cementiri de Paterna.

Les converses amb el meu conseller espiritual cada vegada es feien més espaiades. Ara ja tenia un company per veure les estrelles i per explicar-li les meues confidències.

–Com van les coses amb el nou? –em va preguntar el pare Cassany.

Jo vaig enrojolar fins a les orelles, tenia por que descobrira el meu secret.

–Bé... molt bé.

–Sembla un bon xicot. Trobes que té vocació?

–I tant! Volem fer-nos missioners.

–Fer-vos-en, tots dos? No m’havies explicat mai aquesta vocació per a les missions.

–És que encara no m’havia decidit.

–I ara sí?

Em trobava molt molest amb tanta pregunta.

–Supose.

Vaig acotar el cap.

–Tu sempre m’has explicat que volies ser capellà des de xicotet. Però, com tots, imagine que deus haver tingut moments de debilitat. Si jo t’explicara el camí d’espines que vaig recórrer fins a arribar a abraçar el sacerdoci.

–Què vol dir?

–Doncs que ets un home jove, i és normal que tingues els teus dubtes, que ara vulgues una cosa i després una altra. De tota manera, fes-ho tot per ordre, primer el que és primer, no passes l’arada davant els bous. Jo també he estat jove, encara que semble impossible, i també he estat confós. La carn és dèbil. No has tingut mai núvia?

–No.

–I això?

–No ho sé. La guerra, la mort del meu pare...

–Estàs obsessionat amb la mort del teu pare. La vida segueix, no pots quedar-te ancorat en el passat. No has tingut amigues?

–Sí, una, l’Harmonia. Però durant la guerra va desaparèixer.

No m’agradava parlar de la meua amiga, encara sentia com una agullonada al cor quan la recordava, havia plorat molt la seua absència. El pare Cassany, amb preguntes ben dissimulades, procurava agafar peixet, però jo estava alerta, no em podria treure res.

–Era la teua núvia?

–No. Ja li he dit que era una amiga.

–I amics? Tens amics?

–És clar que tinc amics! L’Eudald i el Vicent.

–Qui és el Vicent?

–El meu millor amic. És poeta. Ens coneixem de tota la vida.

–L’amistat és una cosa que no es compra ni es ven, feliç qui té bons amics. Vicent té núvia?

–Ja ho pot ben dir! Més d’una. El Vicent sempre pensa en el mateix, li agrada el bacallà.

–I a tu no?

Vaig acotar el cap. El pare Cassany havia pronunciat aquesta pregunta tal com parlava de l’infern, d’una manera misteriosa. No era cap pregunta innocent. Volia fer-me parlar, ficar-me els dits a la boca. Vaig fer un llarg silenci. Potser havia arribat l’hora de la veritat. El meu conseller espiritual sempre havia estat molt comprensiu amb mi. Havia de descarregar el cor. De segur que ell m’ajudaria a alleugerir aquest pes que no em deixava viure.

–No –vaig negar rotundament.

–I els homes?

–Tampoc.

Ja m’havia penedit de la meua confessió.

–Ni tant sols l’Eudald?

–Ell és diferent.

Cansat de tantes preguntes vaig haver d’abatre les cartes.

–Què vols dir que és diferent?

Vaig callar, sabia que havia ficat el rem, havia parlat massa.

–Escolta, Micalet. A tu el que et passa és que estàs molt confós. Has passat per moments molt traumàtics, i això t’ha provocat una espècie de desviació sexual, és una malaltia.

–Estic malalt?

–Sí. Però amb paciència i molta disciplina de segur que et cures.

Em vaig enfonsar. Els meus temors s’havien confirmat, estava malalt, malalt del cap. No era amor el que sentia per l’Eudald sinó follia. El meu pensament anava com unes debanadores i no aconseguia fixar les idees.

–Saps si has contagiat l’Eudald amb aquesta malaltia?

El pare Cassany em va fer aquesta pregunta mirant-me de fit a fit, amb una estranya lluentor als ulls.

–No ho sé. No n’hem parlat mai, d’aquest assumpte.

Ara sí, que estava preocupat, no sabia que aquesta malaltia s’encomanara. Sense voler podia haver contagiat el meu estimat Eudald. Però, com podia ser que al Vicent, en tots aquests anys, no li haguera passat res, sinó més aviat al contrari? A mesura que anava fent-se més gran, més li agradaven les dones. També és cert que ja no teníem una relació tan estreta.

Estava fet un embolic. Amb tots els dubtes del món me’n vaig anar al llit. L’Eudald ja feia hores que dormia, semblava un àngel. En canvi, jo estava tan neguitós que no podia aclucar els ulls. No parava de donar voltes a la meua malaltia. Les hores passaven i continuava despert. Devien ser les cinc de la matinada quan de sobte van entrar dos germans a l’habitació. Anomenàvem així els seminaristes que ja havien acabat la seua formació però encara no havien cantat missa.

–Què passa?

Em vaig espantar en veure’ls irrompre d’aquella manera. L’Eudald es va despertar de cop.

–Miquel, agafa les teues coses, et canvies d’habitació! –em van ordenar.

–I això per què? –va preguntar l’Eudald, ignorant de la meua conversa amb el pare Cassany.

Jo no vaig descloure els llavis, vaig acotar el cap i vaig sortir de l’habitació tal com m’havien indicat. A partir d’aquell dia em van aïllar completament dels meus companys, m’asseia sol en un pupitre al final de la classe, dinava sol. Només trencava el meu aïllament amb les llargues converses amb el pare Cassany, que em repetia una vegada i una altra que tota aquella tortura era pel meu bé i pel bé dels meus companys, perquè no es contagiaren.

L’Eudald de tant en tant intentava acostar-se’m, preguntant amb la mirada, demanant quin delicte era el meu per a pagar-lo tan car. Volia una explicació d’aquella situació tan estranya. Però la vigilància era extrema, no em deixaven de petja. No podia parlar-li, ni explicar-li, el que sentia. Li escrivia cartes llarguíssimes, que sempre eren interceptades pel servei de seguretat del pare Cassany. Cartes que no li arribaven mai. Jo acceptava la condemna, en considerar l’enormitat de la meua culpa, plorava llàgrimes de sang. La pena i la tristesa es van instal•lar en el meu cos, i prompte vaig començar a somatitzar aquella estranya malaltia que tan convincentment m’havien diagnosticat. Vaig caure malalt, malalt d’amor, malalt per haver pecat, perquè no se’m deixava existir plenament, amar plenament, amb aquell impudor que la vida demana.

Una foto i l’homofòbia

2010-05-10T18:42:00.002+02:00

Joan Pujolàs i Vilar
(publicat a llibertat.cat)

A les portes d’un nou 17 de maig, dia internacional contra l’homofòbia, una foto, possiblement descontextualitzada, de dos jugadors del Barça, Piqué i Ibrahimovic, ha servit per recordar-nos l’essència del que és l’heteropatriarcat i l’homofòbia. Més que la foto en sí, tot l’enrenou que ha generat.

A la foto s’hi poden veure els dos jugadors de futbol, molt a prop l’un de l’altre, mig agafats de les mans, en actitud diguem-ne afectuosa. Res més. Cap petó, cap abraçada, res de sexe salvatge. Només dos homes en actitud afectuosa. Que ens estranyi, a tots plegats, veure dos homes mostrant-se afectuosos públicament ja diu molt del punt en què ens trobem. Perquè les mostres d’afecte entre homes, ara per ara, estan reservades estrictament als gais. És trist, però és així. I si aquests dos homes, a més a més, pertanyen a aquest món d’heteronormativitat glorificada i absoluta que és l’esport d’elit, i especialment el futbol (encara ara cap futbolista d’elit ha reconegut ser gai), no és d’estranyar que tot plegat aixequi tanta polseguera. Si sempre se’ns diu que la normalitat és ser heterosexual, que tothom és presumptament heterosexual fins que no es demostri el contrari, és normal que una simple foto de dos homes suposadament no gais en una actitud que no casa amb el tòpic de mascle faci trontollar tot l’imaginari heteropatriarcal.

Reconec que quan vaig veure la foto per primera vegada una mena d’emoció em va remoure per dins. Dedueixo, uns dies després, que era una barreja d’il•lusió i morbositat. De la morbositat me n’avergonyeixo bastant i suposo que no cal que en parli massa, perquè diria que tothom en sent, a vegades. La il•lusió, en canvi, potser cal explicar-la. Per què, il•lusió? Em va fer il•lusió que els rumors poguessin ser certs i que realment els dos jugadors fossin gais. Digueu-me pragmàtic, però crec que ajudaria bastant a molts i moltes adolescents gais i lesbianes que dos icones del jovent d’avui en dia reconeguessin ser gais (voluntàriament o per força). I tal i com estan les coses, potser no ens aniria malament una mica d’ajuda.

La il•lusió va durar poc, però, innocent de mi. Després de llegir i sentir tot tipus de comentaris sobre la foto, em vaig adonar que aquest no seria un cas d’outing d’un futbolista famós, ni molt menys; més aviat seria una nova oportunitat per comprovar que l’homofòbia continua impregnant els fonaments d’aquesta societat. Especialment, després de sentir la resposta irada del senyor Ibrahimovic a una periodista, literal: “Vine a casa meva i veuràs si sóc maricón o no. I porta la teva germana”. Alça aquí! La resposta no pot ser més homòfoba, però què voleu, no deu ser fàcil per un prototip de mascle hetero-tonto (que en dic jo) ser tractat de marieta.

La resposta oficial al rumor de la setmana, doncs, sembla que deixa les coses clares. Però la pregunta que ens hauríem de fer, i del que haurien de parlar als programes de televisió i a les xarxes socials d’internet, no és si dos futbolistes s’han embolicat d’amagat, sinó per què ens estranya que dos homes es toquin, per què genera tanta expectació que dos futbolistes puguin ser homosexuals, per què a alguns ens agradaria que fos cert, per què als afectats no els ha fet gaire gràcia el rumor (més enllà de la vulneració del seu dret a la intimitat) i per què la resposta d’un dels dos jugadors, carregada d’homofòbia per tots costats, no ha generat ni una desena part del rebombori que ha aixecat la foto.

Aquesta és la nostra democràcia

2010-04-26T17:46:00.003+02:00

Joan Pujolàs i Vilar

(publicat a llibertat.cat)

El 13 de setembre de 2009, a la riera d’Arenys de Munt, poc abans de conèixer els resultats de la primera consulta sobre la independència, un grupet de gent va començar a cridar un lema que per mi és dels més encertats que hem pogut cridar mai: “Aquesta és la nostra democràcia!”, donant la volta al clàssic “Aquesta és la vostra democràcia!” que tantes vegades hem cridat davant de la repressió que ens ha tocat i ens toca viure als i a les que pretenem canviar les coses des de l’arrel. El crit va acabar ressonant per tota la riera. Ahir, 25 d’abril de 2010, a Girona, després de conèixer la participació i els resultats de la consulta popular feta a la ciutat, la mateixa persona que a Arenys de Munt va començar a cridar aquell lema, ara portaveu de Girona Decideix, va voler utilitzar-lo per acabar la seva intervenció davant dels centenars de persones que celebràvem que la consulta havia estat un èxit rotund.

El lema no pot ser més encertat, perquè deixa clares algunes coses importants. Deixa clar quin és el significat real de la paraula democràcia, perquè no hi ha res més radicalment democràtic que una consulta popular autoorganitzada pel mateix poble, malgrat les traves d’aquells que volen que la democràcia sigui només votar cada 4 anys i encara gràcies. Deixa clar que aquesta democràcia radical, la nostra, no té res a veure amb la falsa democràcia, la seva. I és també un advertiment als que per interessos partidistes s’han apuntat al carro de les consultes, un advertiment que els diu que ja no es pot jugar a dues bandes. O amb el poble sempre, o contra el poble. Veurem què és el que acaben triant.

Les consultes han d’arribar encara a molts territoris del nostre país. Tenen, és cert, mancances i aspectes a millorar. Però si fa 10 anys ens haguessin dit que avui estaríem organitzant consultes populars sobre la independència ens hauríem fet un tip de riure. De fet, si ens ho haguessin dit fa un any tampoc ens ho hauríem cregut. Queda encara molt camí per recórrer, però avancem. Potser a poc a poc, però caminem. Les coses, però, no passen per casualitat. Hi ha sempre algú que les provoca. A vegades ens podem sorprendre per l’embranzida que agafen els esdeveniments, perquè no sempre és fàcil de preveure’ls, però no podem oblidar que res passa perquè sí. El 13 de setembre de 2007, 2 anys justos abans de la consulta d’Arenys de Munt, es van cremar les primeres fotos del rei espanyol a Girona. Si aquell vespre ens haguessin explicat tot el que ens esperava, amb múltiples viatges a Madrid inclosos, tampoc ens ho hauríem cregut, però si l’Esquerra Independentista gironina no hagués organitzat actes contra la visita dels monarques, no hauria passat res. Igualment, si la CUP d’Arenys de Munt no hagués promogut la primera consulta, res del que ara estem vivint passaria.

Així doncs, la lliçó més important que podem extreure de tot plegat és que nosaltres tenim les eines per canviar la realitat, només cal que les pensem i les utilitzem. I per començar, cal que tot el moviment creat per fer realitat aquestes consultes no mori panxacontent per la feina que s’ha fet, perquè encara no hem arribat al final del nostre camí. Cal canalitzar aquesta força brutal i aprofitar-la per continuar avançant. Cal que a partir d’aquí res torni a ser com abans. Cal que continuem construint la nostra democràcia, la de veritat.

Territorialitat i culpabilitats

2010-04-19T18:14:00.014+02:00

Joan Pujolàs i Vilar

El passat 16 d’abril la CUP va organitzar un acte a Girona per demanar el vot afirmatiu a la consulta popular sobre la independència que la comissió Girona Decideix (a la qual la CUP i l’Esquerra Independentista de la ciutat participen activament) organitza el proper 25 d’abril. L’acte, titulat Sí als Països Catalans. Vota independència, va comptar amb representants del País Valencià, de la Franja, de les Illes, de la Catalunya Nord i del Principat. Tot això ho explico perquè va ser en aquest acte on se’m van plantejar algunes reflexions que tinc la necessitat de compartir amb qui les vulgui llegir.

Durant l’acte, els representants del País Valencià i de la Catalunya Nord van lamentar la poca coneixença que tenim, els catalans del Principat, del nord i del sud del nostre país. Fins aquí, d’acord. No van dubtar, però, a culpar als gironins (i a la resta de ciutadans del Principat) d’aquest desconeixement. Podria dir també que les formes les vaig trobar desafortunades i contraproduents, sobretot si el que volien era convèncer (no pas vèncer) a un auditori format majoritàriament per persones no militants, algunes de les quals no és senzill que s’acostin al projecte de l’Esquerra Independentista. No és la primera vegada que aquest discurs es planteja obertament tant per alguns catalans del nord (al nord de l’Albera, s’entén, perquè els gironins també som catalans del nord) com per alguns valencians. No per tots, evidentment, tinc la sort de tenir família al sud del País Valencià i varis amics i companys arreu del país i sé que no tothom ho veu així. I diria, pel que conec, que des de les Illes tampoc es té tant aquesta visió, en general.

Si bé és cert que encara hi ha molta desconeixença entre els diferents territoris, no comparteixo que la culpa sigui dels catalans del Principat en exclusiva. Considero un error mantenir aquests posicionaments perquè serveixen per rentar-se les mans d’una responsabilitat que em sembla que és compartida. A més, obviar que els primers i principals culpables de la desconeixença mútua són els estats espanyol i francès em sembla una manca d’anàlisi important. Em fa l’efecte que darrera d’aquestes opinions sovint s’hi amaga certa frustració i ràbia. I que consti que ho dic perquè trobo lògic que, a vegades, ens sentim així. Almenys és el que sento jo quan passejo pel meu barri i veig que 9 de cada 10 persones que em passen pel costat parlen en castellà, per exemple. O quan observo les obres de la MAT, la destrucció del Cabanyal o la impunitat del feixisme al nostre país. Cal, però, que guardem aquesta ràbia pels espanyols, pels francesos i pels botiflers, que són els que perpetren i permeten la nostra ocupació.

Si els gironins no coneixem prou bé el País Valencià (cosa certa) no és perquè no vulguem anar-hi, sinó perquè se’ns han imposat, com a tots, unes fronteres físiques i mentals que ens separen. I trencar això costa molt. No descobreixo res si explico que viatjar de dalt a baix del nostre país suposa un esforç econòmic i de temps gens menyspreable. Tampoc no podem obviar la imatge que s’ha venut del País Valencià al nord, o, a la inversa, la imatge del Principat que s’ha venut al sud. La falsa imatge d’un catalanisme que, des del Principat, vol colonitzar a valencians i a illencs, no ens enganyem, és la que encara tenen molts catalans, siguin d’on siguin. Si ho mirem des del Principat, veurem que molts catalanistes (en sentit ampli) temen parlar de Països Catalans perquè no volen ser titllats d’imperialistes. Alhora, contradictòriament, al sud també s’ha venut una imatge idealitzada d’un Principat on tothom parla català i és independentista, i al nord, una imatge del País Valencià com a territori perdut, anticatalà i absolutament espanyolitzat. Aquests falsos tòpics, ens agradi o no, existeixen i condicionen el dia a dia del nostre país. És entre tots que hem de treballar per canviar la situació, com de fet fa dècades que fa l’Esquerra Independentista.

Pel que fa a la desconeixença de la Catalunya Nord per part dels gironins, no crec que vagi molt més enllà de la desconeixença que hi ha també a la inversa. Els gironins, històricament, tenim el cul pelat de travessar la frontera imposada, ja sigui per la Jonquera, per Portbou o pel coll de Banyuls. A mi m’agrada, per exemple, agafar el cotxe i travessar la Serra de l’Albera per Rabós i Banyuls, arribar fins a Cotlliure i tornar per Cervera i Portbou. Jo, com molts altres gironins, m’he passat mitja infància anant a comprar amb la meva família a un conegut hipermercat de Perpinyà, quan a Girona encara no n’hi havia, aprofitant la tarda per anar a passejar per la ciutat, o anant d’excursió al Canigó, parant a esmorzar o a dinar a qualsevol poble del voltant. Podem recordar també les manifestacions contra la MAT, amb milers de persones de les comarques gironines omplint, amb milers de catalans del nord, els carrers de Perpinyà, o les tradicionals sortides a la maternitat d’Elna o a l’antic camp de refugiats d’Argelers. Per tant, sincerament, no crec que els gironins (com a col·lectiu) girem l’esquena a la Catalunya Nord. Malgrat tot, això no vol dir que no sigui desitjable augmentar encara molt més la coneixença mútua; una cosa no treu l’altra.

En qualsevol cas, tinc la sensació que hi ha una certa tendència a culpar al Principat dels mals del País Valencià i de la Catalunya Nord, obviant sovint que la responsabilitat, si és dels catalans, és compartida entre tots. Em sembla, també, que hi ha alguns valencians i alguns catalans del nord que mai estan contents amb els catalans del Principat. Deixeu-me generalitzar per exemplificar-ho millor (evidentment les coses no sempre van així): Si els gironins no pugem gaire al nord o no baixem prou al País Valencià, s’enfaden. Però si hi anem massa i opinem sobre la seva realitat quotidiana, sovint se’ns acusa de voler importar dinàmiques del Principat. Si fem actes o campanyes de coneixença mútua, s’enfaden (“no som els germans pobres”, diuen, “ja ens espavilem nosaltres sols”), però si no les fem tampoc estan contents (“vosaltres esteu molt bé, aquí, però allà tot és més complicat”, ens diuen). Si els convidem, s’ofenen perquè diuen que som nosaltres que hem d’anar allà, però si no els convidem, ens acusen de tenir-los oblidats. I, quan els del Principat, desorientats però encara amb humilitat, els demanem que ens diguin el que creuen que hem de fer, perquè nosaltres ja no sabem per on posar-nos-hi, s’enfaden i ens contesten que com tenim la vergonya de preguntar-los això, que ja ho hauríem de saber. A vegades, en aquest i en altres temes, la voluntat d’evidenciar una situació no desitjable amb fermesa s’acaba convertint, sense voler, en victimisme.

En definitiva, crec que la responsabilitat d’aquesta desconeixença mútua és de tots i que cal que busquem solucions entre tots, essent conscients que la colonització (també la mental) la patim tots, cada territori a la seva manera, i que els principals culpables d’aquest fet no som nosaltres mateixos.

Que arribi l'estiu!

2010-04-15T17:11:00.012+02:00

El nen de l’altra vorera c3

2010-04-08T10:22:00.003+02:00

Joan Pujolàs i Vilar

(publicat al llibre A l'aBORDatge! Recull de relats antipatriarcals, editat pel JAG-Joves per l'Alliberament Gai l'abril de 2009)

Aquell dia d’estiu no havia sigut massa especial. Se l’havia passat pescant i prenent el sol, allunyat tant com havia pogut del poble per no sentir les mofes i els insults de la gent que li passava pel costat. Se l’havia passat, també, recordant a la persona que l’havia canviat, i que es delia per tornar a veure. El seu amic, el seu amat, s’havia convertit en una figura quasi mitològica, que omplia d’energia el cos bru d’en Caïm. Feia tres mesos que havia marxat, i tres mesos feia que no en sabia res, però només el seu record permetia ser feliç, per primer cop a la vida, al nen, o al noi, de l’altra vorera.

En cinc mesos el cuc de seda s’havia convertit en una papallona, i ara en Caïm, amb 16 anys acabats de fer, irradiava seguretat i força. No s’avergonyia de ser com era, i malgrat que la gent del poble seguia odiant-lo, a ell ja no li importava tant, això. Només pensava en retrobar el seu amor, el seu déu particular. Amb en Marc havia perdut la por i la vergonya. S’havia convertit, per fi, en ell mateix. Havia desafiat a la gent del poble. Junts s’havien rigut de la moral i de l’ordre, de la hipocresia d’aquella gent. Junts havien aconseguit ser una mica lliures.

En Caïm tornava de la platja, cap a la casa de l’altra vorera, tan ràpid com podia. Havia promès a la seva àvia que hi seria aviat per ajudar-la a preparar el sopar. El sol havia començat a pondre’s feia estona i el carrer era quasi fosc del tot, engolit per la càlida nit d’estiu. Corria entre els carrerons estrets quan, de sobte, al girar una cantonada, sentí un fort cop al clatell. Es posà les mans al cap instintivament, i notà que hi tenia sang. La mirada se li emboirà, i caigué a terra. No entenia què havia passat, no era capaç de veure-hi bé. A poc a poc recuperà la nitidesa de la vista, i veié una figura masculina que se li acostava. En Caïm intentà redreçar-se, però un peu l’empenyé amb força cap a terra altre cop. Llavors va entendre què passava. Amb penes i treballs demanà que el deixessin en pau, que no li fessin mal. Ho suplicà, però de seguida va sentir un dolor cremant i terrible al ventre, com una fiblada infinita. Va acostar-hi la mà, i encara va notar com el ganivet de cuina que li havien clavat li sortia de la panxa. Una veu masculina, desconeguda, li digué alguna cosa: “Marica de merda, així aprendràs que no et pots passejar tan tranquil·lament pel nostre poble, desgraciat”.

Restava estirat a terra, sol, quasi immòbil. Li semblà veure una dona morena, nua, molt jove, amb els cabells, llargs i negres com la fosca, que li queien damunt dels pits. A cau d’orella, la dona li digué que a algun lloc hi havia una terra càlida i humida, plena d’olors dolces. Poblada, per força, de més gent com ell. Quan trobés aquell indret, pensà en Caïm, trobaria també els tresors que sempre havia buscat. Seria com volia ser, sense por, sense paranys, amb la força i el valor d’un guerriller del sexe i de l’amor, desbordant a tots aquells que el volien quiet i mut, invisible, mort. A tots aquells que odiava.

Va plorar, mentre es dessagnava. Va plorar, de tristesa i de por, i volia abraçar a la seva mare, la volia cridar i no podia, i les llàgrimes li omplien els ulls i el cegaven. I, amb la mà, es premia la ferida i cada cop podia fer menys força, i la sang sortia espessa i torbadora entre els seus dits. Sanglotava de dolor i de pànic, i la Tramuntana li bufava lleugerament a l’orella, i semblava que amb el seu xiulet volgués cridar a la mort. Va saber que mai més estimaria, que mai més riuria ni ploraria. Mai més veuria a l’àvia, ni a en Marc.

Fou així com el nostre antiheroi, el nen de l’altra vorera (a l’altra vorera de la decència), el nen que el món havia fet i després havia deixat estar, oblidat, orfe de sort, fill bastard del patriarcat, pirata de l’amor i el desig, somiador de tresors al mar de la mediocritat, insubmís a la norma, va tancar els seus ulls de diamant per darrer cop. La seva sang tacava de carmí aquell carrer rude, aquella nit d’agost.

I aquell carrer, i el poble, i el món, havia canviat. Perquè ell estava fet d’or i d’ivori, i els seus llavis, morats, havien rescrit aquella història, la seva història.

foto: almogaver

Spot promocional de la consulta sobre la independència a Girona

2010-04-01T16:45:00.000+02:00

El 25 d'abril Girona decideix from marc planas on Vimeo

El nen de l’altra vorera c2

2010-03-31T01:01:00.002+02:00

Joan Pujolàs i Vilar

(publicat al llibre A l'aBORDatge! Recull de relats antipatriarcals, editat pel JAG-Joves per l'Alliberament Gai l'abril de 2009)

Diuen que la infantesa és l’època més feliç de la vida, però en Caïm no pensava el mateix. La seva infantesa no havia sigut, precisament, feliç, sinó tot el contrari. Viure sense pares, criat per l’àvia i menyspreat per la gent del poble no era el que un infant pot entendre com a felicitat. I ara que el seu cos i la seva ment començaven a experimentar el que els cucs de seda fan dins el capoll, la cosa no havia canviat gaire.

En Caïm tenia 15 anys i no tenia amics. Ningú havia volgut acostar-s’hi mai gaire, al nen de l’altra vorera. No encaixava, allò, allà. La vida l’havia fet tímid i espantadís. Al seu rostre bru, agitanat, s’hi reflectia la tristesa. Era prim i no gaire alt, i el seu cabell, negre com la nit i lleugerament ondulat, li lliscava fins a les espatlles, a recés de la mirada d’aquells ulls verds i brillants. En Caïm vivia monòtonament, com obligat, per força.

Un dia, però, va passar una cosa que li va canviar la vida. Era l’hivern del 85. El vent glaçat feia dies que martiritzava les cases i els arbres del poble. En Caïm no suportava la duresa d’aquell hivern. Quan va arribar, aquell matí, a l’institut, va veure de seguida que passava alguna cosa. Tothom anava amunt i avall fent xivarri i comentant alguna cosa, hi havia expectació i nervis. Aviat va saber de què es tractava: un noi nou havia arribat a l’institut, a aquell institut de poble costaner on mai arribava ningú nou ni especial.

Quan tothom ja era assegut al seu pupitre, va sonar la porta. El mestre la va anar a obrir, i en Caïm, que s’asseia al final de tot, on era la porta, va poder veure el director de l’escola i la figura d’un jove al seu costat. El cor li va fer un salt en veure’l. Era un noi ros, alt i cepat. Tenia una manera de mirar curiosa, la manera com la gent guapa mira quan entra o surt d’algun lloc. Una mirada segura, tranquil·la, serena. Semblava més gran, de 16 o 17 anys. El mestre el va fer entrar a la classe, i va explicar que el noi nou havia vingut al poble i a l’institut només per uns mesos, per qüestions de feina del seu pare, un empresari de la construcció.

En Caïm va estar-se tot el dia mirant, des del final de la classe, al noi nou. Va pensar que era molt guapo, i no va poder evitar notar aquell pessigolleig a l’entrecuix que tant li agradava sentir. Va pensar que li agradaria ser amic seu, i també que seria impossible; els altres companys no tardarien a fer saber al nou la fama d’en Caïm: marica, desviat, bastard, estrany, sonat... El que no pensava és que el noi nou l’esperaria a la sortida de l’institut justament perquè havia sentit tot allò d’ell.

Quan en Caïm va sortir de l’institut, a la tarda, se’l va trobar just a la porta principal. En Caïm va enfilar el camí cap a casa, sense poder dissimular del tot l’emoció de veure’l. El nou el va seguir una estona, i just quan en Caïm era a punt de travessar el carrer que separava casa seva del poble, el va cridar:

- Ei!

- M’ho dius a mi? – digué en Caïm, nerviós.

- Sí, és clar. Tu vas a la meva classe, no? M’han dit que et dius Caïm, m’agrada aquest nom. Jo em dic Marc. Vols anar a fer una cervesa a la taverna? M’han explicat on és, diuen que s’hi està prou bé.

En Caïm amb prou feines era capaç d’assimilar tot el que li havia dit el nou. Sense pensar-ho massa, va fer que sí amb el cap.

- Perfecte, doncs anem! I tu què, ets d’aquí? De tota la vida? Jo en realitat no sóc ben bé d’enlloc, m’he passat la vida voltant per culpa de la feina del meu pare, per això vaig repetir dos cursos. De totes maneres ja m’agrada, voltar. He conegut a molta gent, d’aquesta manera. I tu què? Què expliques?

- Jo? No ho sé...

No podia entendre que el noi nou l’hagués seguit a ell, ni que estigués explicant-li tot allò. Sabia que s’hauria passat la vida escoltant-lo. En Marc tenia vida, era vida. Transmetia una alegria i un entusiasme contagiosos. Sense adonar-se’n van arribar a la taverna del poble, un lloc petit i sòrdid d’un carrer estret, molt a la vora de la platja. A dins s’hi estava calent. L’ambient estava carregat de fum i d’una olor d’alcohol ranci. Van treure’s les jaquetes, demanaren unes cerveses i van seure a un racó del local. I van estar-se hores i hores xerrant. En Caïm seguia sense creure’s que allò li estigués passant a ell, el noi sense amics; a ell, que sempre havia viscut als marges d’aquell poble, en tots els sentits.

Al cap d’unes quantes cerveses, en Marc proposà a en Caïm de sortir de la taverna i d’anar a fer un volt a la platja. Feia molta fred, el vent bufava amb força i glaçava el que trobava al seu pas. Es van asseure a una roca, mig borratxos, i s’acostaren l’un a l’altre per no tenir tanta fred. En Caïm començà a espetegar les dents, tremolant de fred, i en Marc li passà el braç per sobre l’espatlla. “Tens fred?”, li digué. En Caïm notà com el cor li bategava amb una força inaudita i la respiració se li tallava. Girà el cap i mirà a en Marc, que li somrigué amb tendresa. Després d’uns segons eterns, acostaren els seus llavis lentament fins a fondre’ls en un petó. A poc a poc, començaren a acariciar-se. Primer per sobre la roba; després, per dins. Lentament, pacientment, com poetes buscant la paraula perfecta. Ja no tenien fred. En Caïm notà com el seu penis, adolescent i tendre, començava a créixer després d’un despertar sobtat. La mà d’en Marc s’introduí dins dels seus pantalons, primer, i després dins dels seus calçotets. I amb aquella mà forta i dura li agafà el penis que, espantadís, anava a batzegades, com un peix intentant escapar de les mans del seu pescador. I en Caïm, en aquell moment, sentí un pessigolleig entre les cames, fort com mai l’havia sentit, i deixà anar un crit de plaer. Posà el cap sota el jersei d’en Marc, i començà a olorar-li el pit, i a besar-li, i a llepar-li. S’aturà a un dels mugrons, i hi restà una estona passejant-hi la llengua. Després li baixà els pantalons, i, encara per fora els calçotets, acaricià el penis d’en Marc que maldava per escapar-se, erecte, de la pressió insofrible d’aquella peça de roba. I quan en Caïm alliberà el penis d’en Marc, tingué la visió més preciosa que mai havia tingut: un penis jove i fort, dur com una roca, gruixut com una corda de pesquer, envoltat d’un pèl quasi moixí, tirant a rossenc, o a castany. La punta, lleugerament incisiva, brillava a la llum de la lluna, coberta com estava d’aquell líquid perfumat d’instint. En Caïm hi acostà la cara, i li semblà que moria de plaer quan olorà el membre d’en Marc; una olor intensa, un punt agre, meitat de mar, meitat d’humitat de masia antiga. I sentí el delit de menjar-li el penis, de menjar-se’l ràpid i per sempre, necessitava sentir aquella visió preciosa dins seu. I li llepà i li xuclà amb força i desordre, amb desconcert i confusió. El primer cop, el més etern. I en Marc gemia mentre li treia el jersei a en Caïm, i es tornaven a besar, ara amb tanta força que quasi es feien mal, i s’abraçaven molt fort, com si s’haguessin de convertir, en qualsevol moment, en un sol cos.

I la lluna i les estrelles, pentinades com estaven des de feia estona per la senyora Tramuntana, podien veure els dos amants com si els tinguessin a un pam, i amb la seva llum tènue acariciaven els seus cossos púbers i carnals. I els amants sabien que la lluna i les estrelles els miraven. I els dos adolescents, nus, com dues gotes d’aigua es fusionaven i s’enyoraven alternativament. La primera volta, la més eterna.

fotos: almogaver

El nen de l’altra vorera c1

2010-03-27T00:24:00.023+01:00

Joan Pujolàs i Vilar

(publicat al llibre A l'aBORDatge! Recull de relats antipatriarcals, editat pel JAG-Joves per l'Alliberament Gai l'abril de 2009)

el món ha canviat perquè estàs fet d’or i d’ivori; els teus llavis rescriuen la història

El sol matinal d’agost entrava amb força per la finestra oberta de l’habitació. A l’altre costat del carrer, el poble. Aquell poble petit de la Costa Brava feia la seva, a l’altre costat del carrer, aliè a res que no fos ell mateix. Des de l’habitació es podia olorar el mar. Una olor salada omplia el nas a les dues dones que eren dins la cambra. A l’altra banda del carrer els nens sortien de les cases, amb els pantalons curts, fins més amunt dels genolls. Agafaven les bicicletes rovellades pel vent humit i feien cap a la platja. Era l’estiu de l’amor, que després en dirien. Aquell estiu, el del 1969, havia obert una mica la porta de la Catalunya de la dictadura. Una mica, just per deixar passar un bri d’aire fresc i tornar-se a tancar, provocant que aquell aire, ple de noves experiències i orgànic com era, no fes més que podrir-se dins de les cases, deixant, només, un regust agredolç a la boca dels que l’havien respirat.

El poble s’aixecava tot ell a l’altre costat del carrer. Tot, menys la casa on es trobaven les dues dones. Antigament, aquella caseta vella i aixafada havia sigut una estació d’un carrilet que passava per on avui hi havia el carrer que separava la casa del poble, a l’altra vorera.

Una de les dones estava estirada amb les dues cames obertes i mig plegades. La panxa morena i embarassada de 8 mesos i mig, coberta d’una suor aigualida, reflectia la llum del sol amb força. La dona embarassada era molt jove. Els cabells foscos, llargs i fins, li queien damunt els pits nus. Feia 5 mesos que no sortia de casa, i 8 mesos i mig que havia conegut un home de Perpinyà amb qui havia fet l’amor aquella mateixa nit, i que l’endemà havia marxat cap a Barcelona, on, segons havia dit, pretenia agafar un vaixell que el duria a Eivissa.

L’altra dona restava agenollada al costat de la primera. Tenia unes faccions dures i envellides i el cabell grisós, tirant a blanc. Amb una mà passava un drap humit pel front de la seva filla, que esbufegava iradament, entre crits eixordats, plors i sanglots.

Així van estar-se tot el dia, temoroses de ser descobertes pels crits de la primera, espantades per no poder trucar a un metge. Ningú havia de saber que una criatura naixeria aquella nit a la casa.

Però sí que es va saber, que un nen havia nascut aquella nit d’agost a la casa. Es va saber perquè el part no va anar bé, i la mare va morir just després de parir i de xiuxiuejar, a cau d’orella al seu fill, que l’estimava, i que es diria Caïm.

Així és com va néixer en Caïm, i com tot el poble va saber que el nen de la casa de l’altra vorera era un fill bastard d’una mare morta i d’un pare desconegut.

foto: almogaver

Bon viatge per als guerrers que al seu poble són fidels!

2010-03-24T01:15:00.004+01:00

Llegint el blog d'un amic he recordat el parlament de Maulets que vaig tenir l'honor de fer, juntament amb una companya i amiga, per l'11 de setembre de 2008. I potser no està bé que ho digui jo, però la veritat és que m'ha agradat i m'ha fet gràcia compartir-lo amb qui se'l vulgui llegir.

Deia així:

Companys i companyes;

Fa 20 anys, un grup de gent jove dels Països Catalans es va reunir a la Garrotxa i va fundar Maulets, una organització de joves independentistes i revolucionaris. Al cap d’un temps, un altre grup de joves va decidir crear la JIR, i encara uns anys més tard, Maulets i la JIR es van unir i van crear Maulets, el Jovent Independentista Revolucionari. Fa 20 anys, doncs, la nostra organització va començar a néixer, però no fa només 20 anys que lluitem.

Fa més de 300 anys que els Països Catalans estan ocupats pels estats espanyol i francès, en fa molts més que les catalanes i els catalans vivim sota la llosa del patriarcat, i en fa molts també que hem de viure sota aquest sistema absurd i injust que és el sistema capitalista. Fa molts anys, doncs, que dura la resistència, i encara no s’ha acabat. Continuem tenint tots els motius per lluitar.

Som independentistes, perquè creiem en el dret del poble català a l’autodeterminació, perquè volem veure el nostre país lliure de la colonització salvatge i genocida que han perpetrat durant 3 segles els estats espanyol i francès.

Som independentistes perquè volem poder expressar l’amor que sentim cap a la nostra terra amb la nostra llengua, amb el català. I perquè volem construir entre totes i tots, siguem d’on siguem, uns Països Catalans lliures, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó!

Som independentistes perquè no creiem en la via autonomista per defensar el nostre país, perquè no volem cap estatut d’autonomia, perquè volem un país lliure de veritat!

Som independentistes perquè defensem la nostra cultura popular, perquè no volem que la globalització neoliberal acabi amb les nostres tradicions ancestrals ni amb cap de les cultures del món. Perquè volem que la nostra cultura no sigui mai esborrada del mapa de la història.

Som independentistes perquè estimem la nostra terra i no permetrem que ens la destrossin més! Perquè volem mantenir vius els nostres rius, les nostres muntanyes, les nostres valls i la nostra mar! Perquè no volem ni la MAT ni l’AVE, ni els camps de golf ni les urbanitzacions! Som independentistes perquè no volem haver de clavar arrels sobre ciment.

Som independentistes, en definitiva, perquè creiem que l’única manera que tenim per protegir la nostra llengua, la nostra cultura, les nostres tradicions i la nostra terra és la independència de la nostra nació!

Som socialistes, perquè lluitem contra el capitalisme, contra l’explotació d’uns pocs sobre molts més. Som socialistes perquè som treballadores i treballadors, perquè som néts d’una generació d’avis i d’àvies que van donar la seva vida lluitant contra el feixisme i que van lluitar per oferir-nos una vida digna i un món una mica més just i lliure.

Som socialistes perquè volem tenir una feina digna, perquè no volem haver d’anar a les ETT’s ni cobrar sous miserables. Perquè creiem que totes tenim dret a un habitatge digne, perquè no ens dóna la gana que Girona estigui plena de pisos buits mentre altres no tenen casa. Perquè volem crear espais d’oci i de cultura lluny dels circuits comercials on nosaltres no hi cabem, perquè volem alliberar espais on expressar-nos amb llibertat!

Som socialistes perquè treballem per la Unitat Popular, per la unitat entre tots aquells que apostem per una ruptura radical amb el sistema vigent i treballem per crear un contrapoder real.

Som socialistes perquè creiem en la tendresa, perquè creiem en la utopia de veure un món sense rics ni pobres, sense opressors ni oprimits, perquè creiem en la justícia social, perquè sabem que sense justícia mai podrà haver-hi pau real.

Les nostres armes són fetes d’amor i d’odi. D’amor cap a un poble, cap a la nostra gent, d’amor a la revolució. I d’odi a aquells que ens volen muts i cecs, odi contra aquells que volen destruir el nostre somni, perquè el nostre somni és el seu malson! Perquè com deia l’Ovidi, volem tenir braços lliures, i boques, i mans!

Som socialistes perquè creiem en la igualtat, perquè sabem que és possible bastir una societat nova sense classes, i estem disposats a lluitar per aquesta nova societat amb tots els mitjans que creguem necessaris i oportuns sense demanar permís a ningú!

Lluitem contra el patriarcat, perquè lluitem contra la discriminació de la dona, de lesbianes, de gais i de transsexuals. Lluitem contra l’homofòbia i la transfòbia, contra el masclisme i l’heterosexisme. Lluitem contra la violència masclista que contínuament assassina impunement a dones pel simple fet de ser dones.

Lluitem contra el patriarcat perquè creiem que no hem de donar explicacions a ningú sobre la nostra manera d’estimar i de relacionar-nos, perquè creiem en l’amor lliure i en la revolució sexual. Perquè lluitem contra els rols de gènere imposats i perquè estimem com ens dóna la gana!

Som internacionalistes, perquè la nostra lluita és la lluita de tots els pobles del món que treballen per la seva llibertat. La nostra lluita és la lluita dels indígenes de Chiapas, de la guerrilla del Nepal o dels companys del Kurdistan.

Som internacionalistes perquè creiem en la solidaritat entre els pobles, i creiem en la necessitat d’estendre la revolució a tots els indrets del planeta, des dels pobles i les viles dels Països Catalans, fins a les places de Cuba, als carrers de Veneçuela o a les muntanyes d’Irlanda.

Avui no ens volem oblidar dels companys i de les companyes que no poden ser aquí, amb nosaltres. Dels companys i de les companyes que estan segrestats i segrestades a les presons espanyoles i franceses. A tots els presos i a les preses polítiques que viuen dia a dia la infàmia i la duresa extrema tancats a les clavegueres de l’estat espanyol i del francès. Avui volem recordar a un amic que ens va deixar fa pocs mesos, un amic que havia visitat i defensat moltes vegades a les persones preses per motius polítics. Volem recordar a en Tià Salellas, company i amic que durant tants anys ens va acompanyar i ens va ajudar en el nostre camí cap a la utopia, defensant-nos de la injustícia espanyola, i fent la lluita una mica menys dura.

Volem recordar també als altres companys i companyes que ens han deixat durant aquests 20 anys de lluita. Molt especialment a en Guillem Agulló, militant de Maulets assassinat ara fa 15 anys per uns nazis al País Valencià.

Fa molts anys que patim la repressió dels estats espanyol i francès i de les forces d’ocupació, i aquest darrer any no ha estat una excepció. Però la seva repressió no ha fet efecte. No han aconseguit que ens en anem a casa, perquè nosaltres tenim una arma que ells no tenen: la raó!

I això ens empeny dia a dia, això ens ajuda a lluitar sense perdre en cap moment el nostre somriure rebel. Perquè per molt que ens jutgin, per molt que ens multin, per molt que ens persegueixin, que ens empresonin o que en torturin, nosaltres tenim la raó, i sabem que la història, tard o d’hora, ens absoldrà!

Cal que totes i tots ens unim en aquesta lluita, perquè totes som imprescindibles. Si el present és lluita, el demà és nostre! Juntes seguirem fent camí, junts seguirem caminant cap a Itaca! Fins a la victòria final. Bon viatge companyes i companys, “bon viatge per als guerrers que al seu poble són fidels!”

Mai morirem!

Visca la Revolució!

Visca la Terra!

Parlament de Maulets, el jovent independentista revolucionari

Girona, 11 de setembre de 2008

A la foto, un moment del parlament (11-9-08, Girona)

De tot en diuen violència (quan els hi convé)

2010-03-22T00:05:00.006+01:00

Joan Pujolàs i Vilar

(publicat a llibertat.cat)

No deixen de sorprendre’m. Els titulars: “La policia cubana reprimeix amb brutalitat les Damas de Blanco”. Les imatges que els acompanyen: agents de la policia cubana portant a coll les defensores dels contrarevolucionaris cubans empresonats fins a un autobús de línia, per separar-les d’una munió de cubans i cubanes que les increpen a crits de “Abajo la gusanera!”. Sobta veure el concepte de brutalitat aplicat a aquest cas, perquè menys brutalitat policial que això és que la policia no existeixi, i no crec pas que els que critiquen aquesta actuació policial siguin dels que estan en contra de la policia, com a concepte i en general. Tornant als fets, la policia cubana (sense porres, sense cascs, sense gasos lacrimògens, sense pilotes de goma, sense kubotans...) evita, d’aquesta manera, una possible batalla campal i que algú sigui probablement menys pacífic contra qui voldria destruir els avanços aconseguits amb 5 dècades de procés revolucionari. Només cal recordar casos recents d’intents de concentracions contrarevolucionàries a Cuba, molt minoritàries i, per contra, amb una massa de gent molt més nombrosa intentant evitar-les.

Però clar, pels mitjans de comunicació occidentals, aquestes masses a favor de la Revolució no són poble, no són cubans i cubanes de base amb dret a manifestar-se, o en qualsevol cas no deuen ser prou dignes com per merèixer la seva atenció. Mentre, per aquests mitjans, les Damas de Blanco són “dissidents d’un règim dictatorial”, la resta de poble cubà només són “ciutadans manipulats pel govern”. O sigui, des de la benpensant Europa es permeten el luxe de definir a la majoria de població cubana de burros i erigir a una minoria a l’altar de la resistència anticomunista, que es veu que això encara ven.

No podem obviar, tampoc, les connotacions masclistes de qui ens explica que la policia cubana ha reprimit a unes “pobres dones indefenses” (que, curiosament, sempre són esposes o mares d’algú altre més important, que sempre és un home) a l’estil del tòpic masclista de tipus paternalista de “a tu no et pego perquè ets una dona”.

El més trist, però, és veure la cara dura que hi posen, ensenyant unes imatges i explicant-ne unes altres que deuen haver somiat, com si la gent, des de casa, no fóssim prou espavilats per veure què hi està passant, allà. I el més surrealista és sentir com acaba la notícia: “Les formes d’una policia diuen molt d’un govern”. Això dic jo! Si aquests periodistes tastessin algun dia el tracte dels Mossos d’Esquadra, de la Policía Nacional o de qualsevol altre cos policial d’aquest parell d’estats que ens tenen ocupats, segurament no tardarien ni un minut a desitjar canviar-los per la policia cubana.

Cuba i Alliberament LGT

2010-03-16T19:15:00.000+01:00

Enllaço un document interessant:

Es persegueix a Cuba l'homosexualitat?

Altres enllaços sobre el tema.

De nou, la hipocresia contra Cuba

2010-02-28T20:56:00.005+01:00

Joan Pujolàs i Vilar

(publicat a llibertat.cat)

Amb la mort, el passat 23 de febrer, del pres cubà Orlando Zapata, després d’una vaga de fam, la maquinària de l’imperi s’ha posat en marxa un cop més per atacar a Cuba i a la seva Revolució. De fet, res de nou. La mateixa demagògia, les mateixes mentides, la mateixa hipocresia. Ja hi hauríem d’estar acostumats, suposo, però costa acostumar-se a tanta infàmia. El perill és que, a base de repetir una i altra vegada els seus falsos arguments, aconsegueixin enganyar a una part d’aquesta massa que ells voldrien manipulada, acrítica i adormida.

La mort del pres, acompanyada de la notícia de noves vagues de fam contra el govern cubà, no és una ocasió que els mitjans de comunicació i els sectors més dretans puguin deixar escapar per a criminalitzar la Revolució cubana. Qui defensaria la mort d’un pres en vaga de fam? I qui no es posaria en contra d’un govern que no ha evitat la mort d’aquest pres? Terreny adobat per a la demagògia, doncs. El més curiós, però, és que els mateixos que ara s’afanyen a condemnar al govern cubà són els primers a manifestar-se contra el xantatge que segons ells suposa una vaga de fam, això sí, sempre que aquest suposat xantatge provingui d’aquells que els van en contra, és clar. Què diuen, aquests mateixos, quan el pres en vaga de fam és l’Amadeu Casellas? Què deien, quan qui estava en vaga de fam era en Tomàs Sayes? O en el cas de presos polítics catalans o bascos? Doncs una de dos: O callen o atien el foc contra els presos. Silenciar o criminalitzar. No és la meva intenció posar en un mateix sac tots aquests casos, es tracta tan sols d’evidenciar un cop més la doble vara de mesurar d’alguns, en funció sempre dels seus interessos imperialistes i classistes, que alhora tenen la poca vergonya de presentant-se com els més autoritzats per jutjar de forma neutral i objectiva, per sobre del bé i del mal.

Ens hauríem de preguntar per què només es parla dels autodenominats “presos de consciència” de Cuba i s’obvien sempre els dels països capitalistes de la regió; per què no es parla mai de la “dissidència” colombiana, per exemple. O dels milers de persones que passen gana als països capitalistes d’Amèrica Llatina. Per què no s’explica mai que quan un huracà passa per Cuba no hi ha ni un sol mort, mentre que quan hi ha un terratrèmol al país veí d’Haití hi ha desenes de milers de morts. O per què els que critiquen al govern cubà són els mateixos que aplaudeixen sense vergonya el cop d’estat a Hondures o el del passat 2002 a Veneçuela. Aquests són els demòcrates?

Hauríem de recordar qui hi ha al darrera i què vol la denominada “oposició cubana”. Malgrat la seva cara amable, malgrat que intentin sempre disfressar-se de demòcrates de tota la vida, a les seves files s’hi amaga el bo i millor de l’extrema dreta americana, els rics que van fugir de l’illa, cames ajudeu-me, amb el triomf de la Revolució i defensors de les doctrines neoliberals més salvatges. Resumint, aquells que voldrien retrocedir mig segle i que Cuba tornés a ser una joguina en mans de l’oligarquia i dels EUA. Els que encara no han paït que a Cuba els pobres deixessin de ser pobres i els rics deixessin de ser rics fa 50 anys. Aquells que no poden suportar que, gràcies a la Revolució socialista, Cuba encapçali els rànquings dels països d’Amèrica Llatina lliures d’analfabetisme, amb menys mortalitat infantil, més accés a l’educació, des de la primària a la universitat, o més esperança de vida. O que no suporten que el cubà sigui el primer govern del món que promou la despatologització de la transsexualitat, per posar només un altre exemple on Cuba és capdavantera. En definitiva, aquells que no volen ni justícia social, ni igualtat, ni llibertat; ni al seu país ni enlloc. Aquesta és l’”oposició cubana”.

Per tant, abans d’emetre judicis ràpids sobre el que està bé i el que no i repartir culpabilitats a la lleugera, cal situar a tothom al seu lloc. A partir d’aquí, que cadascú n’extregui les seves pròpies conclusions.

Bloc rosa

2010-02-25T16:20:00.004+01:00

Antiherois

(escolteu-la aquí)

Som del ram de l'aigua

de l'altra vorera

invertides, desviats

no seguim la norma

transgredim el gènere

destruim allò imposat

L'heterosexisme és

la cultura amb

la que ens han volgut criar

però ara unim-nos totes

contra l'homofòbia

i la família nuclear

Al Bloc Rosa

totes juntes per lluitar

Al Bloc Rosa

amb la revolta sexual

Al Bloc rosa

insubmís al patriarcat

Al Bloc Rosa

violència marika!

No volem més guetos

ni més matrimonis

ni locals especialitzats

que no ens mercantilitzin

ni l'amor ni el sexe

que no ens vulguin controlar

Si tu ets marika

fes-te bolxevica

lluita sempre contra els rols

que la malaltia

és la psiquiatria

que disfòrics diu que som

Avanços, mancances i reptes del Moviment d’Alliberament Lèsbic i Gai català i de la lluita contra el patriarcat

2010-02-18T21:29:00.022+01:00

Joan Pujolàs i Vilar
(publicat a llibertat.cat i, en versió curta, a La Directa núm.172)

Després d’uns darrers anys força dinàmics pel que fa a les diverses realitats de la lluita contra el patriarcat (alliberament de gènere, lèsbic i gai, moviment trans i intersexual...) trobo necessari fer una mica de balanç, reflexionar-hi i, finalment, fer una mica d’autocrítica.

Abans de començar, caldria aclarir breument alguns conceptes. El patriarcat és un sistema de relacions que centralitza el poder en mans del pare, de l’home adult heterosexual. Imposa una divisió en funció del sexe, atorgant segons aquest unes o altres funcions en la vida social. També imposa una determinada sexualitat i condemna les pràctiques que no tenen finalitats reproductives. El patriarcat i el capitalisme es necessiten mútuament, ja que el primer crea cèl•lules de producció i consum (família nuclear tradicional) que perpetuen el segon.

Quan parlem de Moviment d’Alliberament Lèsbic i Gai (MALG) ens referim a la lluita contra la imposició d’una opció sexual (l’heterosexual) i la marginació i discriminació de les altres. És un moviment que inclou a tothom i que lluita per uns objectius que han de beneficiar a tothom. Sovint es tendeix, des de postures essencialistes, a utilitzar un sol factor per a etiquetar a gais i lesbianes: el desig eròtic. Aquesta visió pretén dividir-nos en grups tancats i inamovibles (homosexual i heterosexual), i, per definir a qui no encaixa a cap d’aquestes dues etiquetes, se n’inventa una de nova: la bisexualitat. Contràriament a l’essencialisme, cal entendre que els factors que marquen allò gai o allò lèsbic són tres, i no pas un. Al desig eròtic (que pot anar d’un extrem a l’altre passant per infinits punts entremig), hi hem de sumar la conducta psicològica (tenir algun comportament associat socialment al gènere contrari) i la pràctica homosexual (relació sexual entre persones del mateix sexe). És en aquest sentit que diem que qualsevol persona pot ser víctima de l’homofòbia, ja que aquesta es pot donar per qualsevol d’aquests factors. És per això que ens definim com gais i lesbianes des d’un punt de vista polític, i que la bisexualitat, com a subjecte polític, no existeix.

Fent una primera aproximació al tema que ens ocupa ara, podem afirmar que, durant els últims anys, hi ha hagut una progressiva i important assimilació, per part de les diferents lluites que tenen en comú la crítica ferma al patriarcat, de noves teories i pràctiques sortides, més o menys directament, del denominat moviment queer. La teoria queer, en termes molt generals, aposta per l’abolició dels gèneres (home i dona) per arribar a la plena igualtat i posa en qüestió l’existència dels sexes (masculí i femení) més enllà d’una falsa dicotomia creada per al control social. Les pràctiques queer solen basar-se en una exhibició clara de les minories sexuals no normatives i en la tendència a no utilitzar etiquetes per a definir-les, o bé a utilitzar-ne moltes, per tal de qüestionar-ne la utilitat i criticar les visions essencialistes. El moviment queer conté elements prou allunyats de la nostra realitat i d’altres que, en canvi, fa anys que són assumits pel conjunt de moviments antipatriarcals catalans. I, des del meu punt de vista, conté elements vàlids per a la nostra anàlisi i praxi i d’altres que no ho són. Cal dir que des de fa uns anys s’ha anat popularitzant el concepte “bord” com a equivalent a allò queer però català, no només pel que fa al canvi idiomàtic sinó també pel que es refereix a l’adaptació del concepte al nostre àmbit social i cultural. Aquest concepte va ser desenvolupat pels Joves per l’Alliberament Gai i assumit, després de l’autodissolució del JAG el 2009, per l’organització Brot Bord.

Com dèiem, doncs, hi ha hagut un “boom” en la influència d’allò queer, fet que ens ha portat a un “boom” en la utilització del concepte antipatriarcal i en les dinàmiques unitàries entre els diferents àmbits de lluita contra el patriarcat. Aquest fet es deu també a la necessitat d’unió per fer front a les renúncies d’una part dels moviments feminista i lèsbic i gai. Tot plegat ho hem vist en debats al si de diferents organitzacions de l’Esquerra Independentista, en plataformes unitàries (per exemple, la Plataforma Revolucionària 8 de març passà a denominar-se Plataforma Revolucionària Antipatriarcal l’any 2008, canviant per tant el seu àmbit d’actuació), en diades com el 8 de març i el 28 de juny, etc.

Aquest procés de canvi ha generat tant dinàmiques positives com negatives. Cal valorar positivament el canvi en alguns sectors majoritàriament militants, especialment homes heterosexuals de l’Esquerra Independentista. S’ha notat un augment de sensibilització per l’alliberament de gènere i, pràcticament per primer cop, aquest sector ha començat a assumir l’alliberament lèsbic i gai com a quelcom propi. Un exemple clar el trobem en l’augment d’assistència de membres de l’Esquerra Independentista a les manifestacions del 28 de juny a llocs com Girona o Barcelona. També com a punts forts cal destacar l’augment de la unitat d’acció (per altra banda històrica) entre el moviment feminista, el moviment lèsbic i gai i el moviment trans i intersexual i, a més, la consolidació d’un discurs clar d’atac a l’arrel del sistema, esdevenint garant de coherència i evitant la institucionalització d’una part important d’aquests moviments.

Com a punt feble principal veiem les dificultats per fer arribar les nostres propostes a la resta de gent. Hem aconseguit mantenir un nucli dur de discurs radical, però en la majoria de casos hem estat incapaços de transmetre’l. Aquesta mancança l’evidenciem especialment en la pèrdua d’influència del MALG sobre la majoria de lesbianes i gais d’aquest país. La celebració del primer Pride Barcelona, el juny passat, a l’estil dels Gay Pride’s més comercials i despolititzats, amb una afluència de gent més nombrosa que no pas a la històrica manifestació convocada per la Comissió Unitària 28 de juny, n’és una trista prova. A les manifestacions del 28 de juny a Girona, posant un altre exemple, cada any hi ha més assistència, però cada vegada hi ha menys gais i lesbianes (que, no ho oblidem, són els qui pateixen l’homofòbia més forta). Alguna cosa està fallant, aquí.

El motiu principal d’aquest fet, però no l’únic, és que segurament vivim en un dels millors llocs on pot viure una lesbiana o un gai. Aquí no ens condemnen a mort ni a cadena perpètua, ni ens lapiden pel carrer quan ens identifiquen. Fins i tot ens podem casar i adoptar criatures. L’homofòbia, avui i aquí, s’ha tornat molt més dissimulada, però no per això ha deixat d’existir. Aquests avanços provoquen una pèrdua clara de consciència política entre un nombre important de lesbianes i gais. És allò típic de donar-nos les molles per evitar que demanem el pa sencer. Partim, doncs, d’una conjuntura complicada per a fer augmentar la consciència de la gent.

Un altre punt feble és la invisibilització d’allò feminista, lèsbic, gai..., sota el paraigua antipatriarcal. Des del meu punt de vista, no ens podem permetre el luxe de desempallegar-nos de les etiquetes, ens queda massa feina, encara. Sovint també hem oblidat objectius prioritaris del moviment, com la lluita contra l’homofòbia, per potenciar altres aspectes de més difícil concreció, com el qüestionament dels sexes o de les etiquetes. Cal fer-ho tot, però sense oblidar que no estem al mateix punt ni es va al mateix ritme a la vila de Gràcia que a Sant Hilari, per exemple.

El ràpid creixement que hi ha hagut a les diverses estructures de lluita, amb sectors polititzats però tradicionalment molt allunyats de les reivindicacions gais i lèsbiques, així com la manca de comprensió del MALG per part d’aquests sectors, ha contribuït a potenciar aquestes mancances. La culpa és de tothom, però. D’uns, per ser incapaços d’entendre res més enllà del seu món militant heteronormatiu, i dels altres per ser incapaços d’explicar-los què és el MALG, què vol i com ho fa. Un exemple en són les crítiques d’aquests sectors al caràcter clarament faranduler del MALG. Explicar que una cosa són les marxes del Gay Pride (comercials, despolititzades i heterosexistes) i una altra, ben diferent, la “ploma” pròpia del MALG és feina nostra, però la voluntat d’entendre-ho l’ha de posar la resta. Hi ha hagut un intent d’introduir formes clàssiques de l’agitació revolucionària, tradicionalment allunyades del MALG, que no ens ha beneficiat gens. Cal entendre que no té perquè ser més combativa una manifestació amb persones sèries, vestides igual i cridant consignes prefabricades a l’uníson, que altres amb persones transvestides, amb colors vius, algunes sense roba, amb plomes, perruques i pancartes desordenades cantant cançons i cridant lemes sense manies ni vergonya. No es pot confondre la voluntat d’arribar a la gent amb el rebuig a les formes intrínsecament lligades al MALG i la defensa d’una suposada seriositat.

Què cal fer, doncs, a partir d’ara? Primer de tot, hem de redoblar les forces en la lluita contra l’homofòbia. Cal que seguim denunciant amb fermesa l’intent d’encaix del nostre moviment al capitalisme, hem de deixar clar que no som ni mercaderia ni negoci. Hem de lluitar contra els intents d’assimilar-nos, amb engrunes, a les normes socials del patriarcat, convertint-nos en unes famílies tradicionals més. Cal seguir denunciant les visions essencialistes, els rols de gènere i l’heterosexisme. I cal que tot això ho fem replantejant-nos la nostra tàctica per poder corregir els punts febles que hem anat desgranant. No podem arrencar-nos a córrer i, al girar-nos, adonar-nos que ningú ens ha volgut seguir.

Oriol

2010-02-11T20:26:00.003+01:00

Joan Pujolàs i Vilar

“Sempre m’han agradat les illes. Hi estic tranquil. Pensar que estic totalment envoltat d’aigua em dóna seguretat. M’agrada sentir l’olor del mediterrani, tan intensa, salada i calenta. M’agrada notar com se’m va assecant l’aigua que tinc per tot el cos quan paro el sol. Quan s’ha evaporat, comences a sentir l’escalfor de veritat, la que crema de debò, i la sal que t’ha quedat escampada a la pell no fa més que augmentar la sensació d’escalfor. En ple dia d’estiu, just quan els metges recomanen no parar el sol, és quan millor s’hi està. Si obres els ulls no veus res, només aquesta llum tan intensa de l’estiu. M’encanta la calor.”

L’Oriol va deixar d’escriure. Tot el cos nu li cremava. Estirat de panxa avall, notava com la sorra tèbia s’havia acoblat al seu cos, i com el sol roent el premia cap al terra. Se sentia minúscul entre la força del sol i la immensitat de la terra que tot just començava sota seu. Una onada fresca li va tocar el peu i es va incorporar de sobte. Al seu costat en Pau brillava d’una manera especial: la suor li havia començat a cobrir el cos i diminutes gotes maldaven per mantenir-li la temperatura a un nivell acceptable. L’Oriol li va fer un massatge amb la punta dels dits des del clatell fins al començament del cul, resseguint-li la columna, dibuixant-li totes les vèrtebres. En Pau es va despertar, tornant de vés a saber on, i es va eixugar la saliva que li havia començat a caure des de la boca fins a la sorra.

- Serà millor que et vagis a banyar, abans no t’evaporis per sempre.

En Pau va assentir amb el cap, va deixar anar un soroll que volia ser un sí i va córrer cap a l’aigua amb un trot semblant al d’un cavall. L’Oriol es va quedar mirant com el cos nu d’en Pau corria amb elegància fins a l’aigua, i va pensar que mai no l’havia vist tan bell. Es va tombar i va tornar a obrir la llibreta.

“Durant molts anys vaig viure tancat en una altra illa, la de la meva vergonya i la meva por, entre gent que m’estimava pel que no era o m’odiava pel que sí que era, encara que ells ni tan sols ho sabien, i jo amb prou feines. De fet, vaig descobrir com era gràcies als meus companys de l’escola, que m’ho anaven recordant de tant en tant. És curiós, els nens tenen un sisè sentit per descobrir estranys entre ells, per desemmascarar aquells que els són diferents.”

Manifest desviat v.2.0

2010-01-31T23:11:00.012+01:00

Joan Pujolàs i Vilar
(publicat al llibre A l'aBORDatge! Recull de relats antipatriarcals, editat pel JAG-Joves per l'Alliberament Gai l'abril de 2009)

No som gais simpàtics ni lesbianes correctes. Som bords i estem rabiosos, farts de tota la vostra merda.

Els vostres acudits mai ens han fet gràcia. Les vostres pel•lícules ja no ens emocionen. La vostra hipocresia ens repugna. El vostre ordre és la nostra misèria. Els nostres somnis són els vostres malsons. Els vostres marges, casa nostra.

Estem acostumades a caminar per les vostres clavegueres. Però no us confieu, perquè la nostra venjança us agafarà per sorpresa. Un dia mirareu per la finestra i veureu un exèrcit de camioneres i drag’s, trans, petardes, putes, ossos i mariques, intersexuals i lloques. I vindrem per quedar-nos.

No dic això perquè avui estigui enfadat, és que estic enfadat des del dia que us vau riure de mi per tenir dues cames esquerra; des d’aquell matí, a l’escola, quan em vau escopir a la cara per tenir sempre el canell per sobre el colze; des del dia que em vau dir, per primera vegada, “maricón de merda!”, molt abans que jo sabés què era un maricón. Tinc molt d’odi guardat per a vosaltres.

Que ningú miri cap a un altre costat. No us penseu que això només va pels bisbes fatxes o pels islamistes que lapiden la meva gent. No, això no només va per ells. Això també va pels que ahir ens fèieu la broma del sabó a les dutxes de l’institut i avui ens esguardeu amb la vostra mirada d’heteros paternalistes, orgullosos de tenir un amic marica per poder-vos sentir més moderns. I per vosaltres, als que us encanta tenir un marica que us vagi al darrera per sentir-vos més guapos, i que sou els mateixos que ens insultàveu quan us miràvem la polla als vestuaris de la classe de gimnàs. Ja no ens enganyeu més, aprofitats de merda.

No, aquest manifest no és correcte, però és que la vostra correcció no ens importa. Vosaltres no sabeu què és viure sempre sota la vostra dictadura, sota la vostra falsa normalitat. No teniu ni idea del que és ser una criatura i resar cada nit a un déu, que ni tan sols existeix, per demanar-li que l’endemà no t’insultin ni et peguin. No en teniu ni idea. O sigui que ara no ens vulgueu donar lliçons de correcció, desgraciats, perquè el que no és correcte és el que vosaltres ens heu fet sempre.

És igual, el nostre dia arribarà. Aviat, centenars d’escamots desviats apareixeran des de la muntanya fins a la mar, i el dia de la victòria serà proper. “Us tornarem amb pedres d’odi tanta repressió”, homòfobs de merda; que som mariques, no hippies.

I la cançó de la victòria no us la dedicarem, que vosaltres ja teniu milers de cançons i poesies. Ens la dedicarem a nosaltres, a les desviades, a les eternes oblidades de totes les revolucions.

I farem l’amor.

Quan els indis callen, alguna cosa tramen

2010-01-29T21:07:00.007+01:00

Ara que, per força, em toca estar ben callat, se m'ha acudit que podia fer-me un blog. Si no puc parlar (ni cantar), potser escriuré. Sempre he dit que tenir un blog és una cosa amb un puntet pretensiós, i mira, avui m'ha fet il·lusió ser-ho una mica, que tampoc faig mal a ningú.

Per cert, el títol no és meu, és d'en Josep Puntí : "Quan els indis callen, alguna cosa tramen"